El tret més destacat d'aquesta corrent és la seva oposició als plantejaments essèncialistes que defensen l’existència una feminitat i una masculinitat úniques de caràcter universal. Segons els Mens’s Studies cal parlar de masculinitats en plural, perquè la construcció de la masculinitat o la feminitat varia enormement segons els temps i els llocs.
|
Per al sociòleg Michael Kimmel, editor de la revista Masculinities i un dels autors més notoris dels Mens’s Studies... “la virilitat no és estàtica ni atemporal, és històrica; no és la manifestació d'una essència interior, és construïda socialment; no puja a la consciència des dels nostres components biològics; és creada en la cultura. La virilitat significa coses diferents en diferents èpoques per a diferents persones" (aquestes i altres cites de Kimmel procedeixen de l’article de María Isabel Jociles que cito més endavant). La feminitat i la masculinitat també varia en funció de factors com la edat, la classe social o l’ètnia. En un interessant article centrat en les masculinitats, María Isabel Jociles per explicar-ho comenta: Què té en comú l'home de la societat arapesh, que és amant de l'art i que deixa que li maltractin abans que emprendre una baralla, amb el guerrer de la societat mundugumor, agressiu i disposat a deixar-se portar per la còlera?, per esmentar només dos dels pobles de Nova Guinea estudiats per Margaret Mead en un treball molt anterior a la consolidació dels Mens’s Studies. O què té a veure amb el grec de l'illa de Kalymnos, que refusa prendre precaucions per fer de bus en aigües profundes a la recerca de les esponges que constitueixen la manera de subsistència predominant en l'illa, perquè amb el menyspreu de la mort demostra la seva masculinitat i, en cas contrari, podria ser tingut per "efeminat"; o, amb l'home semai, de Malàisia, que considera que el millor millor que pot fer, davant un perill, és fugir? I contesta: Segons els representants dels Mens’s Studies, poca cosa i, segons l' opinió dels més radicals, res en absolut, malgrat que en totes les societats es distingeixi entre el masculí i el femení. Per afegir a continuació: L'obrer anglès, v.g., centra la seva masculinitat en l'alta valoració del treball manual, el desdeny per l'activitat intel·lectual i un marcat sexisme, mentre que la masculinitat en la burgesia es defineix al voltant de l'èxit en activitats intel·lectuals, comercials i/o empresarials, i té com un dels seus valors més pregonats el tracte 'exquisit' a les dones. D'igual manera, a les zones rurals de la Rioja, un jove intenta mostrar públicament la seva masculinitat sotmetent-se a riscos físics, ostentant el control sobre el seu cos, sobre les seves emocions i/o robant, en algunes situacions festives, aliments i objectes als seus veïns, mentre que, en el que afecta a un adult casat, aquests mateixos actes serien tinguts per una bogeria o una insensatesa, i s'espera que posi en relleu la seva virilitat a través de la capacitat de mantenir folgadament a la seva família i de contribuir econòmicament a l'organització de certs esdeveniments comunitaris. (Jociles Rubio, María Isabel: El estudio sobre las masculinidades. Panorámica general, Gazeta de Antropología n. 17, 2001. http://www.ugr.es/~pwlac/G17_27MariaIsabel_Jociles_Rubio.html)
Més controverda resulta, tanmateix, la seva explicació sobre com es construeixen les identitats masculines. Segons els Mens’s Studies la construcció social de la masculinitat es realitza sempre en relació negativa respecte al referent femení, es a dir, la mascuilinitat s’edifica negant i repudiant la feminitat.
Per sustentar aquesta tesi, que constitueix un lloc central dels Mens’s Studies, es recorre a les aportacions de la psicologia i de la psicoanàlisi postfreudiana, segons les quals el nen necessita separar-se psíquicament de la mare per adquirir la identitat culturalment definida com a masculina. “La identitat masculina neix de la renúncia al referent femení, no de l'afirmació directa de que és masculí, la qual cosa deixa la identitat de gènere masculí tènue i fràgil”, segons Kimmel.
La nena, en canvi, no ha de trencar la seva unitat amb la mare perquè serà la identicació amb ella la que li permetrà desenvolupar la seva identitat femenina.
El nen, en un moment del seu desenvolupament, renúncia al profund vincle emocional establert amb la seva mare, i adopta llavors al pare com objecte d'identificació. Si no vol semblar un “fillet de la seva mama, un efeminat”, llavors ençà haurà de demostrar la seva “homenia” negant en ell els trets d'acollida, compassió i tendresa que pogués haver encarnat la mare, i potenciant el caràcter amenaçador, devastador, possessiu i fins i tot castigador que imaginàriament associa a la sexualitat paterna. Aquest procés té com a conseqüència el desenvolupament per part del jove d'una predisposició a “devaluar a totes les dones en la seva societat, com encarnacions vivents d'aquells trets de si mateixos que ha après a menysprear”, que constitueix el substrat en el qual s'assenten les actituds sexistes segons Michael Kimmel.
La masculinitat social cal entendre-la com una defensa contra la simbiosi, i explicaria la “...enveja i el temor davant la dona, la necessitat de mantenir-la a distància i rebaixar-la encara que se la desitgi. La rudesa, el masclisme i l'homofòbia són manifestacions defensives per renegar de qualsevol aspecte femení del si mateix”, han afegit antropòlegs com Robert Stoler i Gilbert Herdt que varen estudiar els sambia de Nova Guinea.Per a ells, “com més prolongada, íntima i agradable sigui la simbiosi entre la mare i el seu fill home, més gran és la possibilitat que un nen es torni femení. Si el pare no interromp d'una manera eficaç aquesta fusió, el nen pot arribar a convertir-se en transsexual”. Per això, “els nens homes han de desenvolupar barreres intrapsíquicas contra el seu desig de fusió amb la mare”.
Elizabeth Badinter, una altra impulsora decisiva dels Mens’s Studies, ha matisat i desenvolupat més aquestes idees, seguint les explicacions ja formulades pel neofreudià Erik Erikson en la dècada dels 50. Per a Badinter, l'adquisició d'una identitat social o psicològica és un procés que implica una relació positiva d'inclusió i una negativa d'exclusió. Un es defineix d'acord amb semblances i diferències. Segons Badinter, aquest principi de diferenciació sexual és universal, “tot i que la manera com es produeixi variï “considerablement d'una societat a una altra”. La necessitat de diferenciar-se de l'altre no és un producte de l'aprenentatge sinó una necessitat arcaica (...) L'acte cognoscitiu comença a operar a partir de la distinció i la classificació, però sobretot, a partir del dualisme. El nen aprèn a classificar gent i objectes en dos grups, un semblant a ell, l'altre oposat". En aquest sentit s'utilitzen les categories de masculí o femení per comprendre el món i, sobretot "per entendre's a si mateix".
Per a Badinter, l'arrel de ser misogin, cruel, a més de polígam, dur, pervers fort, independent, etc., ve d'aquesta separació i del temor a l'homosexualitat, com a producte de la identificació amb la mare."
Badinter refusa sempre la temptació d’essèncialitzar els gèneres com acostuma a fer el mateix Kimmel, qui generalment associa la compassió i la tendresa a la feminitat. De fet, va ser la mateixa Badinter qui va demostrar en el seu lúcid llibre ¿Existe el instinto Maternal? que l’amor maternal és una construcció històrica amb fins polítics. Sembla més raonable explicar la dinàmica del gèneres mitjançant el principi de diferenciació psíquic defensat per Badinter: els éssers humans operem a partir de la identitat i la distinció per definir-nos en el món.
A partir d’aquest principi de diferenciació, Badinter arriba a les següents conclusions sobre la construcció de la masculinitat:
a) es rebutja la idea d'una masculinitat única, hegemònica, la qual cosa implica que no existeix un model masculí universal, vàlid per a qualsevol lloc i època, sinó diversitat de masculinitats;
b) la masculinitat no constitueix una essència, sinó una ideologia que tendeix a justificar la dominació masculina (segons aquesta autora, les seves formes canvien, només subsisteix el poder que l'home exerceix sobre la dona);
a) la masculinitat s'aprèn, es construeix i, per tant, també es pot canviar. El que avui es debat és la crisi en les representacions socials sobre la masculinitat afirmada en la dominació masculina.
En Varones, Género y subjetividad masculina de Mabel Burin i Irene Meler, Paidós, Barcelona, 2000, pàgs. 128-129.
A partir d’aquests pressupostos, Luis Bonino Méndez (1997) ha proposat un esquema sobre la construcció de la masculinitat tradicional i les premisses necessàries per a la seva construcció, partint del model d'ideal masculí que descriuen Déborah David i Robert Brannon (citats per Badinter, 1992) els qui han analitzat quatre imperatius de la masculinitat sota la forma de consignes populars.
Segons Bonino, a partir de l'ideal social i subjectiu fundant de la masculinitat, l'ideal d'autosuficiència, que requereix el posicionament social i subjectiu de domini i control -que ja s'hauria plantejat entre els antics grecs com requisit bàsic per ser considerat membre de la polis, i que després va ser notablement complexitzat en la cultura occidental- es pot plantejar el quadre de la pàgina següent, que es pot llegir seguint el sentit de les agulles d'un rellotge.
IDEALS DE GÈNERE MASCULÍ TRADICIONALS
IDEAL D’AUTOSUFICIÈNCIA: Ideal de domini i control
- PILAR 1 Hipòtesis: “La masculinitat es construeix per desidentificació del que és femení"."RES DE FEMENÍ"
- PILAR 2 Hipòtesis "La masculinitat es valoritza per identificació amb el pare". "SER UNA PERSONA IMPORTANT"
- PILAR 3 Hipòtesis: "La masculinitat es construeix sobre la base de la violència". “MANAR AL DIABLE A TOTS”
- PILAR 4 Hipòtesis: "La masculinitat es construeix en la lluita i rivalitat contra el pare". “SER UN HOME DUR”
IDEAL DE GÈNERE MASCULÍ INNOVADOR
NOU IDEAL GENÈRIC: SER SENSIBLE I EMPÀTIC. Trastorns per conflicte amb altres ideals. Trastorn per la pèrdua del nord (patologia de la perplexitat),
Font: Luis Bonino Méndez, comunicació personal, Madrid, 1.997.
Aquest esquema descriu quatre ideals socials tradicionals sobre els quals construir la subjectivitat masculina i quatre pilars tradicionals sobre els quals aquesta s'assentaria.
El pilar 1 suposa la hipòtesi que la masculinitat es produeix per desidentificació amb el que és femení, i l'ideal de masculinitat serà no tenir res de femení.
El pilar 2 afirma la hipòtesi que la masculinitat es dóna per identificació amb el pare, i construeix un ideal sobre la base de ser una persona important. Segons el model sobre el qual un nen petit percep al seu pare en l'ideal de la masculinitat.
El pilar 3 enuncia la hipòtesi que la masculinitat s'aferma en els trets de duresa i de ser poc sensible al sofriment, en particular que es construeix sobre la base de la violència. Sobre aquesta premissa, construeix l'ideal de poder desimplicar-se afectivament dels altres (manar a tots al diable).
El pilar 4 suposa la hipòtesi que la masculinitat es construeix sobre la base de la lluita contra el pare i construeix la seva formulació del seu ideal sobre com ser un home dur.
Aquest quadre permet analitzar també que, segons quals siguin els pilars .sobre els quals s'aferma la masculinitat, es podrà inferir el tipus de trastorns subjectius predominants. Per exemple, en l'afirmació en el pilar 1, els trastorns subjectius seran acords amb l'evitació de tota semblança amb els trets típicament femenins, per exemple, l’emocionalitat, la passivitat, etc. Lo desitjat/temut que aquí es jutja és l'oposat mascle/marieta, amb el seu derivat hetero/homosexual.
En l'afirmació exposada en el pilar 2, els trastorns de la subjectivitat seran derivats de:
a) el sentiment de fracàs,
b) la recerca imperativa de l'èxit.
Segons Bonino Méndez, en aquest pilar ser home se sosté en el poder i la potència, i es mesura per l'èxit, la superioritat sobre les altres persones, la competitivitat, la posició socioeconòmica, la capacitat de ser proveïdor, la propietat de la raó i l'admiració que s'aconsegueixen dels altres.
Es juga aquí en lo desitjat/temut les oposicions potent/impotent, d'èxit/fracassat, dominant/dominat i admirat/menyspreat.
Si la masculinitat s'aferma en el pilar 3, els trets de la subjectivitat emfatitzaran la polaritat agressivitat/timidesa, audàcia/covardia.
Segons aquest pilar l'homenia depèn de l'agressivitat i l'audàcia i s'expressa a través de la força, el coratge, enfrontar-se a riscos, fer el que ve de gust i utilitzar la violència com manera de resoldre conflictes.
Els parells d'oposats desitjats/temuts són aquí valent/covard i fort-agressiu/feble.
L'eix del pilar 4 probablement s'associï a la polaritat dur/tou, i s'afermi en la qualitat de la duresa emocional i el distanciament afectiu (com es veu en els quadres de alexitimia masculina, és a dir, la incapacitat per transmetre estats afectiu s càlids).
La masculinitat se sostindria en la capacitat de sentir-se calmo i impassible, ser autoconfiat, resistent i autosuficient ocultant(es) les seves emocions, i estar disposat a suportar a altres. La frase "els homes no ploren" caracteritzaria aquesta posició,
També s'ha descrit un nou ideal de gènere masculí: ser sensible i empàtic. En relació amb el compliment d'aquest nou ideal genèric es descriuen dos tipus de trastorns: a) trastorns pel conflicte amb els altres ideals; b) trastorns per la "pèrdua del nord", caracteritzats també com la patologia de la perplexitat.
En Varones, Género y subjetividad masculina de Mabel Burin i Irene Meler, Paidós, Barcelona, 2000, pàgs. 130-133.
Per saber més
La masculinidad y la reticencia al cambio de Michael Kimmel
http://www.eurowrc.org/06.contributions/3.contrib_es/12.contrib_es.htm#EuroWRC
Critiques als Men's studies
Joan Vendrell Ferré En: Nueva Antropología. Revista de Ciencias Sociales, ISSN 0185-0636, Nº. 61, 2002, pags. 31-52
“Hem convertit la nostra cultura de la queixa i la irresponsabilitat creixents en universal antroplógic: no està malament com justificació, però probablement sigui fals. Altres autors, des d'altres perspectives teòriques, veuen en les iniciacions masculines una representació incessantment reactualitzada del dret al poder i de la superioritat “naturals” dels homes, que amb la iniciació són culturalment reforçats (Godelier, 1986; Houseman, 1993). I això, no perquè els homes dubtin del seu poder i el seu dret al domini, sinó més aviat per dissipar qualsevol dubte que sobre això poguessin albergar les dones, la contrapart dominada. Més que una qüestió d'identitat o autonomia personal, conceptes netament occidentals, el que en joc en les construccions –iniciàtiques en sentit estricte o en la froma més vaga que adopten en les societats “complexes” contemporànies- de la “masculinitat” és el poder, el dret a exercir-ho. Jean S. La Fontaine (1987), en un treball de síntesis sobre el tema, ens recorda que els ritus d'iniciació tenen com propòsit primordial justificar la dominació masculina, “fins i tot en societats en les quals la descendència es determina a través de les dones i en les que només les dones són iniciades (1987: 173-174)
No obstant això, les teoritzacions contemporànies sobre la masculinitat solen deixar en un segon pla o a oblidar completament la qüestió de com es regula l'exercici del poder en les relacions socials, substituint això per consideracions de caràcter psicologista sobre identitats primàries, secundàries, etc, o per un problema de (ir)responsabilitat individual. Com si això esgotés el problema.
Sense pretendre negar totalment la validesa explicativa als postulats “neofreudians” sobre la construcció de les identitats sexuals i de gènere, sí pensem que resulta molt més convincent, i políticament útil, considerar les iniciacions masculines com una escenificació dels component d'una ideologia sexual que justifica l'explotació de les dones en benefici dels homes. Una ideologia que, promovent la mistificació de les relacions de poder i la creació d'una falsa consciència, no només justifica l'opressió de les dones i el domini masculí, en general, sinó també la jerarquia entre els homes, ja que, sent la condició de “home veritable” alguna cosa difícil de assolir i de mantenir, resulta evident que sempre haurà homes supeditats a altres, a la vegada que les dones en general es supediten a tots ells. En aquest sentit segueixen resultant molt més convincents des d'un punt de vista socioantropològic, autors com Maurice Godelier (1986) i Pierre Bordieu (2000), la lectura reposada dels quals ens invita a posar sub iudice les idees dels adscrits al neofreudianisme, com David D. Gilmore (1994) Thomas Gregor (1985) o Elisabeth Badinter (1993), i en general tota la moda dels men's studies."
Entrades
