Nois dictadors i noies dictadores

Pares i fills no tenen drets equivalents, un pare no ha de negociar amb el fill´
Javier Urra


http://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2010/04/11/pares-fills-no-tenen-drets-equivalents-pare-no-ha-negociar-fill/398863.html

Daniel García López
doctor en psicologia

"És una falta de responsabilitat que un bisbe digui que hi ha menors que provoquen els capellans. Això mateix -"m'ha seduït"- ho he escoltat a pederastes que han abusat de nens i nenes de sis anys". Excuses.
Javier Urra indica que abans els nens no tenien drets però ara s'ha passat al contrari: que els adults arribin a tenir por dels nens.


ENTREVISTA DE ALBERT SOLER

Urra va ser Defensor del Menor de la Comunitat de Madrid i president de la xarxa europea de defensors del menor. Alguns llibres seus -com El pequeño dictador¿Qué ocultan nuestros hijos?- ja són uns referents. Dimecres, al Montessori de Girona, fa una conferència sobre educació.

El nen es converteix en dictador des del moment que neix?

El dictador no neix, es fa. Inclús des dels primers dies de vida, per errors educatius.

Tots els nens són dictadors?

Tots els nens són capritxosos, però això no és ser dictador. Ser dictador suposa sentir el plaer de vèncer l'altre. Es nota que ho és quan imposa les seves rebequeries, extorsiona, i el seu principi filòsofic és "primer jo i després jo".


N'hi ha molts, d'aquests?

Sense dubte. Abans el nen no tenia drets, però ara hem aconseguit el contrari: que els adults arribin a tenir por dels nens. L'any passat hi va haver a Espanya 8.000 denúncies de pares contra fills. Un terç d'aquests són noies.


S'acosta la paritat també aquí.


Fins fa poc era impensable que les noies tinguessin duresa emocional i fossin psicopàtiques. Ara és una realitat que explica fets com el de Seseña.


Com hem arribat a aquest punt?

En ocasions en lloc d'educar en la sensibilitat i l'empatia estem educant en l'egocentrisme: l'important sóc jo. Així, molts joves confonen felicitat i plaer, que són coses diferents.


Com ho poden aturar els pares?


El problema són els pares que per un sentiment erroni de culpabilitat -per no dedicar prou temps al fill, etc.- són permissius.


La por de perdre'l, no?


Hi ha psicòlegs que han dit que posar límits a un nen el traumatitza. Això és fals, però ha calat. En realitat, no posar un límit a un nen el neuratitza. El nen necessita límits.


Encara que suposin enfrontament?

També ha calat això de la "igualtat de drets". Una cosa és que el nen tingui drets -que els té- i l'altra és que els pares es posin al seu nivell en una lluita de drets equivalents. No és això. Un pare no ha de negociar amb el fill.

Una bufetada és denunciable?


No crec que s'hagi de pegar als fills, igual que no s'ha de pegar les dones, tot i que per descomptat un mastegot a un nen no és cap principi de maltractament. Ara bé, l'educació ha de partir del bon exemple i de la sanció. És important la sanció immediata, equilibrada i proporcional. I fer-la complir.


És pot ser pare i amic a la vegada?


Amic entès com a col·lega, per descomptat que no, millor que cadascú tingui els seus. Amic com a pesona que està a la rereguarda per si un dia passa alguna cosa no fallar-li, sí. El problema és que hi ha pares que no són adults.


Generación Ni-Ni reflecteix la joventut?

No, la nostra joventut està molt preparada, sense fronteres, i molts treballen i estudien. Ara, també n'hi ha una part que és nihilista, hedonista, i amb un bagatge cultural molt baix. I aquests segur que generaran problemes.
Home, segons el bisbe de Tenerife els de 13 anys ja van provocant els capellans...


Em sembla una absoluta falta de responsabilitat. Això mateix -"m'ha seduït"- ho he escoltat a pederastes que han abusat de nens i nenes de 6 anys. Són excuses.