3. El patriarcat inevitable

En 1973 S. Goldberg va publicar un llibre titulat La inevitabilitat del patriarcat (Alianza Editorial: Madrid, 271 p., 1976) en el que definia al patriarcat com “tota organització política, econòmica, religiosa o social, que relaciona la idea d'autoritat i de lideratge principalment amb l'home, i en la que l'home desenvolupa la gran majoria dels llocs d'autoritat i direcció”. (1976:31). Segons Goldberg, és una evidència que en totes les societats la voluntat de la dona “està quelcom subordinada” a la de l'home, i que “l'autoritat general en les relacions duals home-dona i familiars, qualssevol que siguin els termes que una determinada societat defineixi l'autoritat, resideix, en últim terme, en l'home” (Goldberg; 1976:33). D'aquesta sort, totes les societats accepten aquestes evidències i se’n adapten “metal·litzen als nens en aquest sentit, perquè no els queda més remei que fer-ho” (Goldberg; 1976:34).

Segons Goldberg (1976: 28), no es tracta de jutjar el que és bo o el que és dolent, el que hauria de ser i el que no hauria de ser. Simple i senzillament, “el domini masculí és universal; no hi ha societat que mai hagi deixat d'adaptar el que espera de l'home i de la dona, així com els rols socials corresponents...” (Goldberg; 1976:32).

Els homes tendeixen a dominar (en el sentit implicat per les institucions universals) precisament perquè la seva fisiologia fa que per a ells sigui més important actuar d'aquesta manera... Estadísticament parlant, sempre succeeix d'aquesta manera. Les institucions de la societat s'ajusten a aquesta observació.

Durant milers d'anys, tots (a excepció d'uns quants científics socials i altres que s'oposaven ideològicament a la idea) han sabut perfectament bé que homes i dones difereixen en els factors fisiològics que subjacen als pensaments i comportaments d'home i dona. Potser ells no tenien les paraules necessàries per descriure el vincle entre de la fisiologia amb el pensament i la conducta, però sabien que aquest vincle existia.

La batalla de los sexos: ¿es inevitable el Patriarcado? Los hombres dominan, no porque se les ha dicho que lo hagan,sino porque es su naturelaza el hacerlo Steven Goldberg. Aparegut en el National Review, 11 de novembre de 1996, pàgines 32-36, http://www.geocities.com/adm_peru/pater02.htm

Per tant, resulta molt aventurat pensar en la viabilitat de masculinitats i feminitats diferents de les plausibles dins del sistema patriarcal.

Els aspectes de la modernització esmentats anteriorment fan gairebé inevitable que les dones (socialitzades i educades sota criteris moderns) vegin els rols masculins com rols pels qui valen la pena lluitar. Per això, no és tan sorprenent, que moltes dones contemporànies menyspreïn la feminitat. Allà estan els intents feministes de "redefinir la feminitat"; no obstant això, les "redefinicions" són, simplement, una acceptació d'allò anti-femení, es recolzen en l'argument de lo bé que les dones poden fer les coses que fan els homes.

En tot cas, el sector públic i el mercat laboral, estan acollint l'arribada massiva de gran nombre de dones a l'esmentat espai públic. És un terreny en el qual la feminitat és molt menys poderosa que quan l'estatus està determinat pel matrimoni i la família. Els conflictes trobats per les dones representen, no només, el xoc de l'impuls fisiològic amb la recompensa social (és a dir, "la possibilitat de la maternitat" versus "l'estatus que ara rep la dona a l'espai públic"), sinó, també, demandes socials incongruents ("expectatives de comportament maternal i femení lluny del treball" versus "la conducta esperada en la lluita per l'estatus públic"). Quan la naturalesa fisiològica de les persones involucrades entra en conflicte amb l'expectativa social, i quan la naturalesa de les habilitats socials requerides entren en conflicte unes amb altres, la dona sent que se li està demanant tenir una universalitat que molt pocs éssers humans posseeixen.

Tot això seria gairebé un problema, si els homes estiguessin fets per respondre a les necessitats dels nens tan ràpid com les dones. Però l'experiència de la Xina, la Unió Soviètica, els països escandinaus, i molts altres països, combinat tot això amb l'evidència de la fisiologia, mostra que la cura equitativa dels nens és quelcom impossible. Les dones nord-americanes, dolorosa i ràpidament, estan començant a adonar-se que hi ha coses que els homes simplement no faran. Prendre igual responsabilitat en la cura dels nens és una d'aquestes coses...

En realitat, segueix Goldberg, estem experimentant una masculinització del món: el sistema econòmic contemporani tendeix a socialitzar i recompensar a les dones per les conductes requerides per a l'espai públic, en major proporció que les conductes maternals i familiars, alguna vegada considerades femenines. Aquesta masculinització redueix la importància d'una feminització més evident i superficial, que es dedueix de les alteracions cosmètiques dels costums de domini masculí, i es tradueix en un rebuig de les diferències sexuals (en lo conductual, cognitiu i emotiu) que sempre fossin tan òbvies per a tots nosaltres. Això força a les dones a descuidar un joc que elles no poden perdre, per entrar a un altre joc en el qual la naturalesa actúa contra elles.

L'exigència contemporània de negar-se a reconèixer les diferències sexuals, ha convertit en quelcom gairebé impossible el que es respecti a l'home o a la dona sobre la base de les característiques arrelades en les seves respectives fisiologies. Tot i que això no modifica, de manera significativa, els impulsos i la conducta bàsics de la majoria d'homes i dones. Els homes i dones segueixen sent homes i dones, per molt que tractin de negar-ho. No obstant això, aquesta actitud nova s'oposa a reconèixer el que té d'especial cada sexe. I, si la masculinitat o la feminitat no són vistes com especials, i mereixedores de respecte, el respecte per la nostra dona o la nostra enamorada -realment, el respecte per nosaltres mateixos- es reduirà.

Les "teories" feministes neguen les arrels fisiològiques del masculí o del femení. En fer-ho, convencen a la dona contemporània, no només, que ho tindrà tot (quelcom gairebé impossible que aquells amb una fisiologia masculina creurien sobre si mateixos), sinó que el matrimoni pot ignorar les diferències fonamentals entre els homes i les dones, diferències que (si les reconeixem completament) són incorrectament atribuïdes a la "cultura només" i, per tant, fàcils de ser eliminades.

La majoria de les dones de fa cinquanta anys entenien que els homes eren això, només homes, no esperaven que ells es socialitzessin de manera diferent. Això va fer que l'acord matrimonial fora quelcom realista, que no era quelcom, en essència, desquiciador per a la dona (en la forma actual, hi ha una pretensió que els homes siguin, simplement, menys que una dona pesada i barroer que podria "així de fàcil" acceptar un rol "equitatiu").

Les dones de totes les societats, a excepció de la nostra, han entès que la naturalesa dels homes és tal que ell haurà de tenir una posició especial dins de la família, si és que prendrà pacíficament el seu lloc dins d'ella. Aquestes dones havien entès la major rapidesa dels homes per preferir la competència al compromís,la seva resistència més gran a la socialització, el seu rol inevitablement menor en la vida dels seus fills,el seu llindar menor en l'estimulació sexual i, potser, una poderosa atracció cap al nou, el que constantment amenaça excedir els seus acords morals i socials.

Les dones havien après que els homes no intentaran suprimir aquestes tendències llevat que se'ls oferís una posició respectuosa i especial dins de la família, una posició que actuaria com contrapès per aconseguir que: el matrimoni estableixi límits en la conducta de l'home i li doni un lloc central a la dona, ja que per la seva naturalesa fisiològica i psicològica ella està lligada, de manera automàtica, als nens. Si ser "l'home de la casa" no significa res especial molts homes trobaran que ja no val la pena l'esforç.

Els homes sempre han esperat que la família sigui un respir de la lluita quotidiana, un refugi pacífic que els protegeixi de les agressions del món. És un fet (un fet tan evident que només un sociòleg o una feminista podria negar-ho) que la fisiologia de l'home és tal que els homes reaccionen a les situacions competitives lluitant o fugint. Generalment lluitant. En el cas del matrimoni, hi ha una paret de pedra que ho converteix en un acord formal (legal), i, en el millor dels casos, reemplaça la intimitat amb els drets civils. Com a resposta al rebuig de concedir-li el seu rol tradicional, els homes tendiran a:

a. alterar la família, a través de l'agressió, fins que aconsegueixin el que abans es donava per fet
b. canalitzar els seus esforços en una conquista sexual fora de la família

Les dones trobaran que estan criant als nens ja sigui en un camp de batalla o completament soles, angustiades perquè els Rambos cridaners han reemplaçat als silenciosos i vigorosos defensors de la justícia i protectors de les dones.

Per exemple, els valors contemporanis consideren que no es pot defensar la idea que considera que el marit mereix el seient preferencial a la taula o que tingui altres preferències similars. Amb freqüència s'ignora (per raons psicològiques evidents) que per als homes aquest és el cost inevitable de l'eliminació de qualsevol benefici anterior al matrimoni. El contrari és un increment en el nombre d'homes que prefereixen estar solters o que troben que ja no val la pena esforçar-se pel seu matrimoni.

¿Podrán las mujeres vencer a los hombres en su propio juego?, Steven Goldberg. Aparegut en el National Review, 27 de desembre de 1993, pàgines 30-34 http://www.geocities.com/adm_peru/pater04a.htm

No obstant això, aquesta suposada universalitat i inevitabilitat del patriarcat, ha quedat en entredit després de nombroses investigacions antropològiques.