Shobhaa Dé Escriptora i periodista índia
David Caminada
RUTH MARIGOT
A les pel·lícules fetes a Bollywood sempre hi trobem música, amor, bellesa, colors, un final feliç... Malgrat això, vostè explica que es tracta d'una indústria molt cruel. A què es refereix?
He conegut durant anys la veritat sobre Bollywood. No és ni el que el món s'imagina ni el que veu. El show business és molt cruel a tot el món. Especialment per a les dones, que van a Bollywood amb moltes esperances i molts somnis i després se senten desil·lusionades. Bollywood és una de les grans marques fora de l'Índia, especialment a Europa. És glamurós, màgic... Però també un món molt difícil per a les noies.
Bollywood és una realitat contradictòria, com també ho és l'Índia. Què n'opina?
És veritat. Però aquesta contradicció és extremadament reptadora i fascinant. A l'Índia hi ha moments en què un sent que viu, simultàniament, al segle XV i al segle XXI. A causa d'aquestes contradiccions, intentem sobreviure a moltes situacions que en el món modern molts considerarien excepcionals.
Si li demano que compari Bollywood i Hollywood, què me'n diria?
El show business està extremadament controlat pels homes. Les decisions sempre són preses pels homes. Els productors més poderosos, els directors, els responsables dels estudis, són homes. Les dones cobren menys que els homes; això és una realitat a Hollywood i a Bollywood. Ara bé, hi ha algunes dones que en el terreny comercial ho estan fent molt bé i poden començar a dictar les seves condicions.
Vostè va estudiar psicologia, ha sigut model, ha viatjat per tot el món i és una coneguda escriptora i columnista. És una dona privilegiada...
Sí, sens dubte. He tingut una vida privilegiada. Pertanyo a un segment de la societat índia que és molt afortunat. En la meva vida personal i en la laboral he sigut privilegiada. No he hagut d'afrontar molts problemes que pateixen milions de dones a l'Índia.
I per la seva feina, què pot fer?
Com que sóc conscient de la meva posició, dono veu a moltes dones. A través dels meus articles, les meves novel·les, intento explicar la seva situació i defensar els seus drets.
És feminista?
No crec en el model nord-americà de feminisme perquè no considero que sigui rellevant per a Àsia. Necessitem el nostre propi sistema i ens hem d'ajudar els uns als altres i ens hi hem d'acostar d'una manera diferent del que els nord-americans propugnen. Ells han polititzat el moviment feminista i no se n'han sortit. No vull que cometem els mateixos errors que els nord-americans.
Pel que fa als drets de les dones, ¿a l'Índia han canviat molt les coses?
Sí. Les coses han canviat molt més en 10 anys que en 100. Primer, la dona està completament protegida per la Constitució. La cobertura legal existeix. Ara falta difondre els drets de les dones perquè tothom els conegui. Això no és fàcil en un país on una part important de la població és analfabeta. En aquest sentit, la televisió hi té un paper important. Ara les dones ja no pateixen tant com en les velles generacions. Si una dona vol fugir d'un matrimoni infeliç, pot fer-ho. Només cal que ho decideixi.
A moltes àrees de l'Índia els crims d'honor segueixen sent una tràgica realitat.
Sí. Malauradament són una realitat. La premsa occidental sempre es fa ressò d'aquest tipus d'històries perquè són sensacionalistes. De violència de gènere, però, d'assassinats de dones per part d'homes, també n'hi ha a Espanya. Als EUA es cometen periòdicament matances... És una trista realitat.
¿Els matrimonis encara són acordats per les famílies?
Aquest és un malentès d'Occident, però les coses no funcionen així. Potser això passava fa cinquanta o vuitanta anys. La realitat d'ara és que la família només facilita la trobada entre els joves. Si s'agraden i se senten còmodes, doncs poden quedar, anar al cinema, anar a sopar. Si no, no passa res.
Vostè té experiència en això?
Tinc sis fills. Ells em van demanar: "Sisplau, mare, organitza'ns el matrimoni". Això només volia dir que jo havia de buscar en el meu entorn d'amistats nois o noies que fossin agradables i simpàtics i que potencialment poguessin atreure als meus fills. Això és tot. Organitzar la trobada i prou. Si va bé, perfecte. Si no, adéu. No es tracta de forçar ningú al matrimoni. Esclar que a l'Índia rural la realitat és diferent. Jo li parlo de l'Índia urbana i educada.
Dels anys setanta, quan vostè va començar la seva carrera periodística, què en recorda?
Moltes coses. En tot aquest temps, l'Índia ha canviat molt. El gran canvi és la confiança que l'Índia actual projecta. El desenvolupament, el poder econòmic. El 50% de la població té menys de 30 anys. És una nació molt jove. Hi ha una classe mitjana creixent, ambiciosa, que vol un paper important en l'arena mundial.
Els seus inicis van ser difícils?
No. Tenia una bona formació i provenia d'una família benestant. En la meva feina no he tingut dificultats, però en exposar públicament el meu punt de vista sobre temes com ara el paper de la dona en política, he sigut molt criticada. Però ja estava preparada per rebre crítiques i retrets.
L'Índia, espiritual i paradisíaca. És un mite?
Hi ha una imatge mitificada, és cert. Amb tot, l'Índia és un país fascinant i l'hinduisme és una religió molt important, basada en la tolerància.
L'Índia té una olor especial?
Sí, però cada part de l'Índia té una olor diferent. No hi ha una olor única. Si vostè aterra a Delhi, a Bombai o a un altre lloc, sentirà una olor totalment diferent. L'hi asseguro.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Divendres, 14 de març del 2008
Entrades
