SEXES EN GUERRA: Nou programa de TV3 sobre les diferències biològiques entre el sexes

Font: http://www.tv3.cat/sexesenguerra/programa

L'Ignacio Morgado i la Tatiana examinant uns cervells

"Sexes en guerra" és una sèrie documental de divulgació científica sobre els orígens biològics de la conducta que parteix d'allò que sabem sobre les diferències entre sexes. En 11 episodis, el programa vol explicar de manera senzilla, clara i entretinguda per què ens comportem tal com ho fem partint de les principals diferències biològiques entre homes i dones. Volem saber quin és l'origen evolutiu d'aquestes diferències, quina és la seva utilitat -si en tenen cap- i quins són els seus efectes en la conducta quotidiana dels homes i les dones. Ens enamorem de manera diferent? Cada sexe té un estil "propi" de comunicació? Vivim les emocions de manera diferent? A "Sexes en guerra" posem aquests temes sota la lupa de la ciència, i també molts altres, com la maternitat i la paternitat, el consum, la conducció, la salut o l'orientació sexual. Els 11 episodis de "Sexes en guerra", presentats per la periodista Tatiana Sisquella, duren al voltant de 40 minuts.

El programa juga també amb els tòpics, i els posa a prova amb voluntaris que acceptaran els reptes que els proposarem. Els nostres voluntaris són més de vuitanta persones, homes i dones, triats entre els més de 800 que van respondre a la crida que "Sexes en guerra" va fer a finals del 2008. Al programa jugaran, competiran, es deixaran analitzar i, si cal, es prestaran a ser espiats.. La càmera oculta té un paper important en moltes d'aquestes proves, i ens permet confirmar -o, sovint, qüestionar- aquelles idees preconcebudes que teníem sobre les nostres conductes.

En la part més "científica" del programa hi trobem els experts, entre els quals alguns dels més destacats investigadors i professionals en el camp de la neuropsicologia, la biologia, la medicina, la genètica o l'antropologia. Els hem demanat explicacions, però també que dirigeixin alguns dels nostres "jocs" i que n'interpretin els resultats. Savis i sàvies com Nolasc Acarín, Richard Haier, Mara Dierssen, Santiago Dexeus, Anna Cabré, Carmen Maté, Sebastià Serrano, Josep M. Pomerol o Joan Obiols figuren entre els noms que han col·laborat amb nosaltres. El nostre especialista "de capçalera", que intervé en tots els capítols, ésIgnacio Morgado, catedràtic de Psicobiologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de diversos llibres i articles sobre els orígens biològics de la conducta humana. Ignacio Morgado és l'assessor científic del programa.

També sortirem al carrer per buscar l'opinió de la gent anònima i, per què no, per espiar-los amb esperit juganer però respectuós. La sèrie també mostrarà cada setmana els resultats d'una enquesta sobre una àmplia mostra encarregada específicament als responsables del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de Fundacc sobre tòpics i percepció de diferències entre gèneres a Catalunya.

"Sexes en guerra" també té un test propi, que han elaborat especialment per al programa un equip de neuropsicòlegs de l'IMIM, a l'Hospital del Mar. Es tracta d'una prova que avalua les capacitats mentals més estudiades amb relació a les diferències entre sexes i que ens diu si al nostre cervell predominen les considerades estadísticament més "femenines" o les considerades "masculines". Un cervell molt dotat per a les tasques d'orientació espacial, la lògica matemàtica o la punteria seria considerat, genèricament, més "masculí" que un altre amb més habilitats comunicatives, de càlcul, d'empatia o de reconeixement del llenguatge no verbal... sense que això tingui a veure, en principi, amb l'orientació sexual. En cada capítol de "Sexes en guerra" un home i una dona famosos faran aquest test i ens mostraran de quin peu calça el seu cervell... Però tothom qui vulgui també pot posar el seu cervell a prova fent el test de "Sexes en guerra" a través d'aquesta mateixa web.

Capítol 1: Cervell masculí, cervell femení

Un repàs dels grans tòpics sobre la guerra de sexes: són realment diferents homes i dones pel que fa a la intel·ligència, les habilitats emocionals i comunicatives, o la capacitat d'orientació?

Sis voluntaris, tres homes i tres dones, passaran per un seguit de proves per comprovar, o no, la veracitat dels estereotips. Hauran de buscar la sortida d'un laberint, afinar la punteria tirant amb arc i exposar-se a ser espiats en les seves converses. És cert que les dones parlen més i que els costa menys entrar en temes personals?

I l'empatia? Són més capaces les dones de posar-se en el lloc dels altres? Posarem a prova els ciutadans anònims tot observant amb càmera oculta la seva reacció davant una àvia que plora desconsoladament enmig del carrer.

En el primer capítol de "Sexes en guerra" presentem, a més, el test del programa: cervell masculí o cervell femení?

Capítol 2: L'atracció sexual

"Sexes en guerra" repassa les lleis de l'atracció sexual i ho fa amb un exemple pràctic. Els vuit voluntaris del capítol, quatre dones i quatre homes, tots solters i disposats a trobar parella, hauran de descobrir si s'agraden a partir de les proves que els proposarem. S'oloraran amb els ulls tapats, es tocaran i tindran una cita ràpida de 3 minuts. A partir d'aquí s'hauran de triar... si és que funciona la química entre ells.

A partir d'aquest pretext, descobrirem què diu la ciència sobre el que busquen les dones i els homes a l'hora d'establir una relació: és cert que ells persegueixen la joventut i la bellesa, i elles, la seguretat econòmica i l'estabilitat?

Capítol 3: Consum

Els experts en màrqueting coneixen al detall els gustos dels consumidors perquè observen els seus moviments en botigues, supermercats i centres comercials. Els hem demanat ajuda per saber si hi ha diferències en la manera de consumir entre els homes i les dones, i quines són.

Ens comportem de la mateixa manera en un supermercat? Qui és més ràpid a l'hora de decidir-se? Ens atreuen els mateixos dissenys i els mateixos productes? El shopping és només cosa de dones?

Farem un cop d'ull al món de la publicitat per saber com ens sedueixen a uns i altres i descobrirem el màrqueting olfactiu, una nova tendència en el món comercial. Sabíeu que existeix el perfum de pastís de xocolata o de crispetes... i que això pot fer augmentar les vendes?

Capítol 4: Intel·ligència emocional

La ira, l'alegria, la por, la tristesa o el fàstic seran les protagonistes del programa. Són les emocions més bàsiques, la resposta més elemental davant d'un estímul; segons els científics, purs mecanismes de supervivència. La por ens alerta i ens activa davant d'un perill, el fàstic ens allunya de coses potencialment nocives i la tristesa fa saber els que ens envolten que necessitem suport...

Volem saber com sentim, mostrem, identifiquem i gestionem les emocions... i per això llancem els voluntaris en paracaigudes a 4.000 metres d'alçada. S'estressen igual, els homes i les dones?

I parlarem d'intel·ligència emocional, una capacitat en què, segons la ciència, destaquen les dones. Són de veritat més bones interpretant les emocions alienes, detectant els petits gestos d'un rostre o posant-se en el lloc de l'altre?

Capítol 5: La química de l'amor

L'amor és com una droga...

L'amor és cec...

Així és com sovint ens referim a aquest sentiment universal i els estudis ens diuen que, curiosament, això té una base científica. El cervell enamorat s'enganxa al plaer que provoca la companyia de la persona estimada i perd, temporalment, el sentit crític. Però quant de temps dura l'enamorament? Què passa quan baixa la passió i la parella s'ha d'ocupar de les criatures?

Aquest capítol està dedicat a analitzar l'amor i les seves fases. Ens ajudaran a fer-ho quatre parelles voluntàries de diferents edats i en diferents estadis de l'amor. I a més, investigarem l'impuls sexual, la infidelitat... i el desamor.

Què passa quan l'amor s'acaba? Si l'amor és com una droga, podem parlar de síndrome d'abstinència?

Capítol 6: Llenguatge i comunicació

El tòpic retrata les dones com a xerraires, cridaneres i tafaneres. Què hi ha de veritat darrere d'aquesta imatge tan "amable"?

És cert que les dones tenen, per defecte, el do de la paraula? I que les nenes comencen a parlar abans que els nens? En aquest capítol investigarem què ens diu la ciència sobre el llenguatge i les habilitats comunicatives d'homes i dones.

La Tatiana Sisquella i el periodista Xavier Coral competiran per saber qui diu més paraules en un dia de vida. Els voluntaris ens permetran avaluar la seva fluïdesa verbal –i la seva capacitat de persuasió- a l'hora de vendre una enciclopèdia per telèfon. Però també tafanejarem les seves converses per mirar de trencar tòpics: i si les dones parlen de futbol, i els homes, de moda i complements?

Finalment, "Sexes en guerra" visitarà "Polònia"... Hem demanat al Toni Soler que ens expliqui per què hi ha tan poques dones que es dediquin professionalment a l'humor.

Ens comportem de manera diferent, homes i dones?

TV3 prepara la sèrie “Sexes en guerra”, dedicada a la divulgació científica sobre les diferències entre homes i dones. Així s'anuncia a la seva web http://www.tv3.cat/sexesenguerra/:


Volem saber si som diferents i què és el que ens fa diferents. I volem saber per què.
Fins a quin punt la biologia marca la nostra conducta? I l’educació?
Ens comportem de manera diferent, homes i dones?

A “Sexes en guerra”...
- Seguirem les investigacions dels més destacats científics i especialistes
- Investigarem l’arrel dels tòpics i observarem la vida quotidiana
- Farem una gran enquesta per saber com veu la gent les diferències entre sexes
- I mirarem de presentar-ne els resultats amb agilitat, claredat i molt sentit de l’humor.

...Però necessitem homes i dones de totes les edats que ens ajudin a trobar respostes.

*“Sexes en guerra” no és cap concurs ni cap programa de testimonis, sinó una sèrie de divulgació científica, rigorosa i amena, sobre la guerra de sexes i les diferències entre homes i dones.

Educar un nen o una nena

Enllaç

• Afegeix als teus vídeos preferits
• Tots els vídeos (RSS)
• Envia a un amic
• Comparteix

Qui els va parir! - 20/04/2008

Consell de pares - 20/04/2008

Vam preguntar als membres del nostre consell de pares si era diferent educar un nen o una nena, i vam convidar la pedagoga Imma Marín perquè ens donés alguns consells.

El cervell dels homes i el de les dones

Enllaç

• Afegeix als teus vídeos preferits
• Tots els vídeos de Telenotícies (RSS)
• Envia a un amic
• Comparteix

Telenotícies 31/10/2008

El cervell dels homes i el de les dones

Pensem diferent els homes i les dones? Des d'Adam i Eva, la guerra de sexes ha estat un tema recurrent al llarg de la història humana. No fa gaire, però, es van tenir les primeres evidències científiques que, efectivament, els cervells masculí i femení no funcionen igual.

Video-tutorial introductori sobre les "masculinitats" i la xarxa

Guarderies per a homes

Plaer solitari

Maria de la Pau Janer

Cada vegada tenen més èxit les guarderies per a homes. Com que hem d'amortitzar el temps i l'espai, convé que n'hi hagi moltes. El món està ple de dones que, sovint, no saben on han de "col·locar" els marits, mentre elles fan gestions o van de compres. Hi ha homes que tenen una capacitat de resistència molt limitada, quan van a mirar aparadors. Així com les dones podem aguantar hores sense cansar-nos gaire, ells solen manifestar aviat signes d'esgotament i incomprensió. No entenen que passejar-se entre una oferta enorme de productes a la venda és antiestressant i agradable. Per a ells, les compres sempre són un factor d'estrès afegit. No suporten la contemplació tranquil·la dels productes exposats, la comparació de preus, en època de rebaixes, ni el plaer d'emprovar-se mitja botiga, només pel gust de veure que no hem augmentat de talla.

Les dones tenim poc temps. Els grans comerços disposen de poc espai per a les guarderies. Tanmateix, les unes i els altres hem comprès que és la millor solució. A les guarderies per a homes dels centres comercials, ells poden passar-hi un capvespre entretingut. La iniciativa ha tingut molt èxit, i es repeteix a diferents ciutats. Fa pocs dies, s'inaugurava el centre Gran Via 2 de l'Hospitalet. Es diu Aparca2, i és un lloc on aparcar la parella una estoneta. D'aquesta manera, moltes dones podran descobrir el plaer de passejar-se amb calma, sense escoltar renecs ni suportar cares de pomes agres. Alguns senyors tenen ben poca paciència. Allò que s'havia iniciat com una estona agradablement compartida esdevé un infern. Dels inferns, convé apartar-se'n.

Al centre Gran Via 2 s'ha creat una ludoteca. Els homes hi poden trobar entreteniments diversos per calmar els ànims. I les dones, mentrestant, s'endinsaran en un magnífic plaer solitari.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dilluns, 3 de desembre del 2007

Andrisme i feminisme masclista

SEMBLA QUE ELS HOMES NO TENIM DEFENSA POSSIBLE

A favor de l'andrisme

Jordi Coca / Escriptor

JORDI SÀBAT

Les dones occidentals van aconseguir al llarg del segle XX dur a terme una de les revolucions més completes i radicals de què tenim coneixement. El mèrit és seu; però, tot i el que diuen les feministes radicals, la seva causa ha comptat amb el suport de molts homes. Naturalment també hi ha mascles que s'hi han oposat; potser ho han fet per por, per mandra, per incomprensió del problema o senzillament per defensar els seus privilegis. En tot cas ara ja és un lloc comú dir que l'home actual està desorientat en relació a la dona i que no sap què fer. Hi estic d'acord, i en part em sembla que és així per una problema de terminologia.

DE FET, ELS HOMES ENS HEM QUEDAT sense una paraula que expressés la defensa lícita dels nostres drets. El feminisme era i és un terme, una actitud i una batalla positiva. En canvi el masclisme ha quedat amb justícia associat a la violència, l'arbitrarietat i la incultura. Però em sembla que ni les feministes més radicals no gosarien dir que tots els homes són i han estat sempre violents, injustos, arbitraris i incultes. Si realment només hem estat això, i a més hem dominat el món fins fa quatre dies de manera completa i abusiva, tal com diuen elles -la política, les arts, les ciències, tot...-, no sé veure com ha estat possible res de positiu.

EL MÓN HA CANVIAT, el segle XX ens ha fet diferents i, en les sotragades, balanceigs i tensions lògiques de qualsevol canvi, una de les parts ha perdut o s'ha quedat sense un mot que la descrigui en positiu. Jo proposo que ara parlem d'andrisme per referir-nos als homes i als nostres drets. I, naturalment, proposo també que ho fem sense cap reserva i pensant que hi ha molt camí comú per recórrer.

NO SERVEIX DE GAIRE VEURE LA LLIBERTAT com si fos un territori disputable més que no pas un dret general, ni pensar que les victòries d'unes han d'anar en detriment dels altres: recordi's, per exemple, tots els temes relacionats amb els divorcis que massa sovint han situat els exmarits, i tanmateix pares, en l'extrema indefensió i en situacions econòmiques i afectives injustes. Després, des que es va orquestrar l'anomenada llei de violència de gènere, sembla evident que els homes no tenim defensa possible. Quan algunes veus autoritzades han qüestionat la constitucionalitat i l'eficàcia d'aquesta llei -recordi's l'actitud ponderada i seriosa de la senyora Maria Sanahuja, jutge degana de Barcelona i membre de Jutges per la Democràcia-, han hagut de suportar una autèntica allau de manifestacions contràries i sempre menys rigoroses i documentades que la seva. Però ara els fets ja són inqüestionables: el problema de la dita violència de gènere s'ha explicat malament, s'ha convertit en un espectacle perillós a les televisions, s'ha banalitzat tot generant un brutal efecte contagi i abusos en forma de falses denúncies i sentències dubtoses. Des de la política, per exemple, s'ha parlat més que no pas s'ha fet, i s'ha aconseguit convertint aquest tema en la tapadora d'altres tensions que finalment comencen a aflorar, com és per exemple la violència masculina i femenina contra els infants.

TOT AIXÒ S'HA PRODUÏT A PARTIR DE LA IDEA, errònia, que ser home suposa una culpabilitat primigènia. És com una màcula, com un pecat original de què no som responsables i que tanmateix hem d'expiar. Des d'aquest esperit es proposen sentències i càstigs exemplars, gairebé tribals i que estan lluny de l'Estat de dret on tothom ha de ser igual davant de la llei. De fet, ha passat un cosa humanament comprensible: algunes dones que lluitaven legítimament pels seus drets han arribat a creure que aquests no tenen límits i que a elles tot els està permès. Després, des de la política i els mitjans de comunicació, s'ha instrumentalitzat aquest tema i, a la recerca de vots i d'índex d'audiència elevats, s'ha caigut en l'excés.

PERÒ EL PROBLEMA REAL ÉS PREVI a la primera llei de divorci i a l'actual llei de violència de gènere. El problema és que els homes havíem de callar, perquè no teníem ni un mot que aglutinés una cosa equivalent al feminisme. L'andrisme hauria de permetre dir aquestes coses, hauria de permetre parlar dels drets de la paternitat, hauria de permetre dibuixar una societat amb lleis que no es basin en el gènere, formada d'homes i dones iguals, disposats a parlar-nos de tu a tu, i que bandegés el feminisme masclista, que també n'hi ha, com per exemple quan es proposa la castració com a dialèctica.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Dimecres, 5 de desembre del 2007

Treballar massa fa més mal a les dones

LLARGUES JORNADES · Els homes que dediquen més de 40 hores setmanals a la feina no descansen prou, però les dones, a més, pateixen molts altres trastorns CONDICIONS DURES · Les més afectades ocupen llocs de baixa qualificació

M. C.

Les dones que fan feines poc qualificades són les que més sovint fan jornades superiors a les 40 hores setmanals
JORDI GARCIA / ARXIU

Les jornades de més de 40 hores setmanals tenen efectes adversos per a la salut, però més encara si l'afectada és una dona. Mentre que, en el cas dels homes, les llargues jornades es tradueixen, bàsicament, en una pèrdua important d'hores de son (menys de sis hores al dia), quan la treballadora és dona, apareixen molts més trastorns a banda de dormir poc. Símptomes ansiosos i depressius, augment del risc de fumar, hipertensió, insatisfacció laboral i absència d'activitat física en el temps lliure són alguns dels problemes associats a l'excés de treball que es donen amb més freqüència i de forma més acusada entre les dones. Però, pel que sembla, el fet que el 34,4% de les dones dediquin més de 20 hores setmanals a les feines domèstiques no explica completament la diferència.

Aquesta és una de les conclusions de l'estudi que han dut a terme un grup d'investigadores de l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), a partir de les respostes de 2.792 treballadors a l'enquesta de salut de Catalunya. Els homes fan jornades laborals llargues amb més freqüència que les dones (30,4% i 17%, respectivament). Però, entre el col·lectiu femení, són les dones de classes més desfavorides i que fan feines poc qualificades les que més sovint superen les 40 hores setmanals, una tendència que, entre els homes, és la contrària.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 36. Diumenge, 10 de febrer del 2008

Les dones dediquen el doble d'hores que els homes a tenir cura de la família i de la llar

| Un estudi sosté que la conciliació familiar i laboral s'assolirà només redistribuint la càrrega total de feina | Segueix la discriminació sexista

Redacció

Les dones dediquen quatre hores i 37 minuts de mitjana a tenir cura de la família i la llar. Els homes, dues hores i catorze minuts. Aquesta és una de les constatacions que fa l'estudi Les dones i el treball a Catalunya: mites i certeses, que ha editat l'Institut Català de les Dones (ICD). L'estudi indica que les dones treballen més hores que els homes i també que és errònia la idea que la dona s'ha incorporat fa poc al mercat de treball.

Mentre que gairebé totes les dones tenen cura de la llar i la família (91%), en el cas dels homes diuen fer-ho el 73%. "Les dones treballen més hores i consta que treballen menys que els homes", va indicar la coordinadora de l'estudi i professora de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Teresa Torns, ahir en la presentació del treball. Aquesta visió afavoreix la percepció que la conciliació de la vida laboral i familiar és més necessària per a les dones, però "tal com s'entén avui aquesta conciliació no és la solució, cal redistribuir la càrrega total de la feina i les jornades laborals", proposa Torns.

La investigació revela que la càrrega de feina entre homes i dones fa persistir "discriminacions sexistes tant en el mercat laboral com en les interaccions socials i en l'aplicació dels drets de ciutadania".

A les fàbriques tèxtils

Un dels mites que desmenteix l'estudi és que l'entrada de la dona al món laboral és recent. Torns va exposar que la dona treballa des de la industrialització a Catalunya, fa un segle i mig, quan ho va començar a fer a les fàbriques tèxtils. El problema evident és que de llavors fins ara moltes dones han treballat o treballen a casa sense cobrar, o bé en el servei domèstic sense contracte.

Les dones immigrades, obligades a treballar en l'economia submergida, i les diferències enormes entre homes i dones tant a nivell salarial com de reconeixement professional a les empreses i a les universitats són altres constatacions que fa l'estudi.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 33. Dimarts, 22 de gener del 2008

Més alts però més grassos

| Els homes joves han crescut fins a 3,4 centímetres i les dones 4,2 en els últims 20 anys | El sobrepès masculí augmenta fins als nivells dels Estats Units

Marta Ciércoles

La diferència d'alçada entre mares i filles reflecteix millors condicions de vida
RUTH MARIGOT

Els catalans d'ara són ben diferents als de fa 20 anys. I no només en qüestions d'hàbits de vida, valors o formes de pensar, sinó també pel que fa a la constitució física, allò que els experts anomenen els valors antropomètrics i que bàsicament es resumeixen en pes i alçada. Resulta que els adults joves actuals són entre 1,4 i 3,4 centímetres més alts, en el cas dels homes, que els que van ser joves en la dècada dels 80; en el cas de les dones, la pujada està entre 2,6 i 4,2 centímetres. Aquesta seria la bona notícia: els espanyols s'han equiparat, finalment, a la talla de la majoria dels europeus. Però també n'hi ha una de dolenta, i és que els homes joves -i no pas les dones- són els més grassos del continent i s'acosten als nivells de sobrepès i obesitat dels Estats Units.

L'home jove tipus de l'Estat espanyol fa 1,77 metres d'alçada i pesa 74,2 quilos, mentre que la dona jove tipus fa 1,64 metres i pesa 57,6 quilos. El doctor Antonio Carrascosa, cap de pediatria de l'Hospital de la Vall d'Hebron, va presentar ahir aquestes dades, fruit d'un treball de col·laboració amb altres centres sanitaris de Basurto (Bilbao), Saragossa i Andalusia.

L'estudi que han dut a terme els diferents equips analitza les dades antropomètriques de 32.064 persones, una mostra numèricament molt important, de les quatre comunitats autònomes esmentades.

Entre aquests individus -fills de pares d'origen espanyol i de raça caucàsica- hi ha 5.796 nadons, 23.701 nens i adolescents i 2.567 adults joves (de 18 a 24 anys). Tots van ser mesurats amb la mateixa metodologia entre els anys 2000 i 2004 i les dades obtingudes es van comparar amb les d'estudis anteriors, fets als anys 80.

Creixement espectacular

L'espectacular creixement de les noves generacions, fruit de l'augment de la disposició de nutrients i de l'eradicació de malalties infeccioses, ha col·locat els joves de l'Estat espanyol al mateix nivell que francesos, italians i britànics. Amb tot, els joves alemanys, holandesos i suecs continuen per sobre de la mitjana.

Pel que fa a l'evolució del pes, "la situació tendeix a la desproporció", va afirmar el doctor Carrascosa. Nens, adolescents i adults joves han guanyat pes en comparació amb els anys 80. Però en els cas de la població masculina la tendència és preocupant. "Els individus més prims han guanyat pes en proporció amb la seva alçada, però els de complexió més forta han guanyat més pes que no pas alçada", va explicar Carrascosa. Això fa que la mitjana masculina se situï molt a prop dels valors de la població nord-americana, país que lidera les taxes de sobrepès i obesitat al món.

Un indicador molt útil per prendre consciència de l'abast de la tendència al sobrepès entre els homes espanyols és el de l'índex de massa corporal (IMC), que és la xifra resultant d'una fórmula [vegeu gràfic] que posa en relació el pes i l'alçada d'un mateix individu: si està per sobre de 25 indica sobrepès, i per sobre de 30, obesitat. Doncs bé, els homes joves de l'Estat espanyol tenen un IMC mitjà de 23,6 i se situen al capdavant dels països de l'entorn europeu (al Regne Unit és de 21,3; a França, de 21,3; a Alemanya, de 20; a Suècia, de 22,3). Les bondats de la dieta mediterrània semblen haver quedat reduïdes a relíquia de museu per a molts joves, ja que l'IMC d'aquests nois està fins i tot per sobre del de Mèxic (23,5) i només és superat pels Estats Units (24,9).

Les noies de 18 a 24 anys, per contra, amb un IMC mitjà de 21,4, se situen els nivells intermedis d'Europa i lluny del 25,5 d'IMC mitjà dels EUA. "Les noies, quan són adolescents, es preocupen més per la seva imatge corporal -explica el doctor Antonio Carrascosa- i, sobretot a partir dels 18 anys, miren de perdre pes".

Sedentarisme en la vida quotidiana i mals hàbits alimentaris són les causes més conegudes i repetides que expliquen l'increment dels casos de sobrepès. "Els joves consumeixen molts aliments preparats que, en poc volum, tenen una gran aportació calòrica", explica el doctor Carrascosa.

Gens estalviadors

Si a tot això hi sumem el fet que els nostres gens són l'herència de milions d'anys d'evolució humana, la bomba de rellotgeria està servida. Hem heretat un genotip estalviador, adequat per a unes condicions de penúria en què el menjar era difícil d'obtenir i l'esforç físic diari era necessari per sobreviure.

L'abundància d'aliments és una realitat tan nova -té només mig segle de vida- que el nostre cos no s'ha pogut adaptar a la nova situació. Per això els nostres gens afavoreixen l'aparició de l'obesitat .

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 28. Dissabte, 26 de gener del 2008

Dones, homes i dies

CAP A UNA SOCIETAT MÉS JUSTA AMB IGUALTAT DE DRETS

Miquel de Palol / Escriptor

ANTHONY GARNER

La invasió acústica ha arribat a un punt en què l'efecte no és l'atabalament, sinó l'anestèsia. Tot ha estat dit ja tantes vegades que no hi fa res que torni a ser dit o que no es digui mai més, ja no sap ningú qui ho va dir per primer cop -vet aquí un efecte del temps esquarterat: segurament no hi ha hagut una primera vegada- i, cosa que és encara pitjor, la propietat de les coses dites ha perdut tota la importància, fins al punt que no la reclama ningú.

UN AFER QUE DE FORMA FLUCTUANT entra i surt de discussions públiques més o menys enceses és el referent als canvis d'equilibri entre els dos grans blocs de la població mundial, o sigui les dones i els homes, qüestió per cert abundantíssima d'aspectes, riquíssima d'elements i francament inabastable de matisos, cosa que no impedeix al primer que arriba -o la primera- de liquidar-la amb qualsevol sentència pretesament brillant que li passa pel cap.

HI HA, PERÒ, UNA REALITAT GENERAL que, malgrat la seva obvietat, convé no deixar de posar com a base de qualsevol altra consideració: en els últims cent anys, les dones han sortit de la condició de ciutadans de segona i han accedit a la igualtat de drets jurídics, civils i laborals. D'aquest tronc en surten, ja en primera instància, una plèiade de ramificacions: aquesta realitat teòrica, es compleix del tot i fins a les últimes conseqüències? En termes radicals, la resposta és no: depèn de l'àmbit, depèn de circumstàncies personals, depèn del país. En més d'una regió de la Terra, per a les dones no ha canviat res des del neolític; en d'altres, des de l'Edat Mitjana; en d'altres -cada cop més pròxims- des del segle XIX.

ÉS D'IL·LUSOS PENSAR QUE UNA COSA QUE no s'ha mogut al llarg de segles es pot capgirar sense que apareguin conflictes, malentesos, tensions, retrocessos, traumes dels uns i dels altres. No és aquest el lloc per exposar grans tesis de fons, ni per descomptat aquest l'articulista té recursos per fer-ho, però sí per detectar algun fenomen curiós.

LA QÜESTIÓ DE LES QUOTES, PER EXEMPLE. ¿Va realment a favor de les dones? Un es troba empreses en què les dones no són el 25%, ni el 50, ni el 75. Són el 100%. De vegades, depèn l'empresa a què es dediqui, l'excepció és el camàlic. I com a inèrcia de la discriminació positiva, és natural que no reclami ningú quotes i paritats per als mascles, sinó que el fet es presenti com un èxit del sistema. Ha d'arribar aquí, la igualtat? La quota desmereix el mèrit.

HI HA MÉS DETALLS DISCUTIBLES. En tertúlies privades, i també en alguna de televisada, he sentit senyores cultes, intel·ligents i poc sospitoses de primarietats viscerals, fent afirmacions curioses, de l'ordre de "les dones són més intel·ligents que els homes", o bé "els homes són uns inútils incapaços de desempallegar-se sols". I, encara, parlant d'un determinat individu, la senyora afegir a la qüestió en debat sense tallar-se: "Està boníssim, a mi no em faria res..." Les generalitzacions es poden remetre a les estadístiques, i aquí hi ha de tot, i en tot cas sempre trobarem un home estúpid i una dona llesta, i una dona estúpida i un home llest. La llibertat d'expressió està molt bé, però què passaria si això mateix ho digués en públic -o en privat- un home de les dones, d'una dona? No és difícil d'imaginar: masclista, ignorant, primari del XIX, etcètera.

HI HA TAMBÉ FENÒMENS CURIOSOS associats a costums. Fumar, per exemple. No sé com estan ara mateix les estadístiques -fa uns anys els diferencials eren molt clars-, però es veuen més dones fumant que no pas homes. ¿És un signe de llibertat i de progrés, o al contrari, un indicatiu d'antigor? El tabac no desapareixerà, i té en contra un factor addictiu que fa difícil incorporar-lo a la vida social en termes ponderables: el que fuma, fuma i no pot deixar de fumar, i el que no fuma no fuma. Els fumadors ocasionals són l'excepció. Però la tendència, d'origen sanitari però en part també estètic i de comoditat, és retirar el tabac de la vida pública general i dur-lo a espais específics. Com encaixa això en l'exitós esforç de les dones per sortir dels guetos?

HI HA DUES GRANS VISIONS. PER UNA, els homes continuen essent el motor del progrés, i les dones van a remolc i al darrere: cauen en tics primaris de comportament social -i de pensament- quan els homes ja els han abandonat, fumen quan els homes ja no fumen, etcètera. Una altra diu que tals termes no són sinó residus poc significatius de la manera antiga de veure el món i de gestionar la realitat, i que la presència cada cop més important de les dones en tots els àmbits de la vida pública és l'esca d'una societat nova, més justa i millor. Una visió presenta les dones com els vells de la societat, l'altra com els joves, com el progrés, com el signe diferenciador del futur. ¿És veritablement o una cosa o l'altra, o tan sols hem contemplat els dos extrems de la campana de Gauss?

UNA ÚLTIMA COSA, PER ABASTAR UNA DIMENSIÓ més diguem-ne personal. Tot això pot desfermar algunes ires a sobre meu (tant de bo, ens cal debat). No em preocupa que m'estomaquin; a aquestes altures, un ja té prou pell d'elefant. Em preocupa, tot i que no m'atura, la possibilitat d'equivocar-me.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dimarts, 19 de febrer del 2008

Jornada parcial, trampa o ajuda?

Les dones s'acullen a la reducció d'horari per atendre la llar mentre que els homes ho fan per formar-se...

http://paper.avui.cat/article/economia/119038/jornada/parcial/trampa/o/ajuda.html

"No crec en el model nord-americà de feminisme"

Shobhaa Dé Escriptora i periodista índia

David Caminada

RUTH MARIGOT

A les pel·lícules fetes a Bollywood sempre hi trobem música, amor, bellesa, colors, un final feliç... Malgrat això, vostè explica que es tracta d'una indústria molt cruel. A què es refereix?

He conegut durant anys la veritat sobre Bollywood. No és ni el que el món s'imagina ni el que veu. El show business és molt cruel a tot el món. Especialment per a les dones, que van a Bollywood amb moltes esperances i molts somnis i després se senten desil·lusionades. Bollywood és una de les grans marques fora de l'Índia, especialment a Europa. És glamurós, màgic... Però també un món molt difícil per a les noies.

Bollywood és una realitat contradictòria, com també ho és l'Índia. Què n'opina?

És veritat. Però aquesta contradicció és extremadament reptadora i fascinant. A l'Índia hi ha moments en què un sent que viu, simultàniament, al segle XV i al segle XXI. A causa d'aquestes contradiccions, intentem sobreviure a moltes situacions que en el món modern molts considerarien excepcionals.

Si li demano que compari Bollywood i Hollywood, què me'n diria?

El show business està extremadament controlat pels homes. Les decisions sempre són preses pels homes. Els productors més poderosos, els directors, els responsables dels estudis, són homes. Les dones cobren menys que els homes; això és una realitat a Hollywood i a Bollywood. Ara bé, hi ha algunes dones que en el terreny comercial ho estan fent molt bé i poden començar a dictar les seves condicions.

Vostè va estudiar psicologia, ha sigut model, ha viatjat per tot el món i és una coneguda escriptora i columnista. És una dona privilegiada...

Sí, sens dubte. He tingut una vida privilegiada. Pertanyo a un segment de la societat índia que és molt afortunat. En la meva vida personal i en la laboral he sigut privilegiada. No he hagut d'afrontar molts problemes que pateixen milions de dones a l'Índia.

I per la seva feina, què pot fer?

Com que sóc conscient de la meva posició, dono veu a moltes dones. A través dels meus articles, les meves novel·les, intento explicar la seva situació i defensar els seus drets.

És feminista?

No crec en el model nord-americà de feminisme perquè no considero que sigui rellevant per a Àsia. Necessitem el nostre propi sistema i ens hem d'ajudar els uns als altres i ens hi hem d'acostar d'una manera diferent del que els nord-americans propugnen. Ells han polititzat el moviment feminista i no se n'han sortit. No vull que cometem els mateixos errors que els nord-americans.

Pel que fa als drets de les dones, ¿a l'Índia han canviat molt les coses?

Sí. Les coses han canviat molt més en 10 anys que en 100. Primer, la dona està completament protegida per la Constitució. La cobertura legal existeix. Ara falta difondre els drets de les dones perquè tothom els conegui. Això no és fàcil en un país on una part important de la població és analfabeta. En aquest sentit, la televisió hi té un paper important. Ara les dones ja no pateixen tant com en les velles generacions. Si una dona vol fugir d'un matrimoni infeliç, pot fer-ho. Només cal que ho decideixi.

A moltes àrees de l'Índia els crims d'honor segueixen sent una tràgica realitat.

Sí. Malauradament són una realitat. La premsa occidental sempre es fa ressò d'aquest tipus d'històries perquè són sensacionalistes. De violència de gènere, però, d'assassinats de dones per part d'homes, també n'hi ha a Espanya. Als EUA es cometen periòdicament matances... És una trista realitat.

¿Els matrimonis encara són acordats per les famílies?

Aquest és un malentès d'Occident, però les coses no funcionen així. Potser això passava fa cinquanta o vuitanta anys. La realitat d'ara és que la família només facilita la trobada entre els joves. Si s'agraden i se senten còmodes, doncs poden quedar, anar al cinema, anar a sopar. Si no, no passa res.

Vostè té experiència en això?

Tinc sis fills. Ells em van demanar: "Sisplau, mare, organitza'ns el matrimoni". Això només volia dir que jo havia de buscar en el meu entorn d'amistats nois o noies que fossin agradables i simpàtics i que potencialment poguessin atreure als meus fills. Això és tot. Organitzar la trobada i prou. Si va bé, perfecte. Si no, adéu. No es tracta de forçar ningú al matrimoni. Esclar que a l'Índia rural la realitat és diferent. Jo li parlo de l'Índia urbana i educada.

Dels anys setanta, quan vostè va començar la seva carrera periodística, què en recorda?

Moltes coses. En tot aquest temps, l'Índia ha canviat molt. El gran canvi és la confiança que l'Índia actual projecta. El desenvolupament, el poder econòmic. El 50% de la població té menys de 30 anys. És una nació molt jove. Hi ha una classe mitjana creixent, ambiciosa, que vol un paper important en l'arena mundial.

Els seus inicis van ser difícils?

No. Tenia una bona formació i provenia d'una família benestant. En la meva feina no he tingut dificultats, però en exposar públicament el meu punt de vista sobre temes com ara el paper de la dona en política, he sigut molt criticada. Però ja estava preparada per rebre crítiques i retrets.

L'Índia, espiritual i paradisíaca. És un mite?

Hi ha una imatge mitificada, és cert. Amb tot, l'Índia és un país fascinant i l'hinduisme és una religió molt important, basada en la tolerància.

L'Índia té una olor especial?

Sí, però cada part de l'Índia té una olor diferent. No hi ha una olor única. Si vostè aterra a Delhi, a Bombai o a un altre lloc, sentirà una olor totalment diferent. L'hi asseguro.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Divendres, 14 de març del 2008

Sexe i 'motxos'

Mar Jiménez / marjimenez_avui@hotmail.com

E l sexe és vital. Les coses es veuen des d'una perspectiva molt més positiva després d'una experiència sexual reeixida. Potser és per això que investigadors de tot el món dediquen esforços i calerada a esbrinar els ingredients necessaris per garantir un bon orgasme. Fa deu anys, els homes van poder exclamar: "Al·leluia!". Els laboratoris Pfizer van descobrir la píndola miraculosa: Viagra. Des de 1998, 30 milions d'homes han vist com l'apatia del seu membre es convertia en una vigorosa trempera pels efectes de la blava amiga. Fabulós. Ara bé, quedava feina per fer. Dubto que la totalitat d'aquests 30 milions de mascles siguin homosexuals o aficionats, únicament, al sexe en solitari. Quedava per solucionar l'apetència sexual de la femella. O és que les dones no tenen problemes sexuals? En tenen i en una proporció més alta que els homes: un 40% de les dones, sobretot a partir de la menopausa, pateixen inapetència.

Des d'aquesta humil tribuna, i amb la voluntat de contribuir a la salut sexual femenina, fins ara ignorada, deixaré de banda els prejudicis feministes i reproduiré les conclusions d'un informe que situa els homes en el centre de la felicitat, vital i sexual, de les seves companyes. Segons Scott Coltrane, sociòleg de la Universitat de Riverside (Califòrnia) i coautor de l'informe en qüestió, l'apetència femenina no depèn d'una nova viagra, sinó del fet que els seus marits col·laborin en les tasques de la llar. Això, diu Coltrane, contribuirà a la felicitat femenina i, en conseqüència, augmentarà el desig sexual. Des d'ara, si els mascles no volen entusiasmar el seu membre en va, abans de prendre la viagra, hauran de passar el motxo. Ho hauran de fer per la igualtat. I pel sexe.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 59. Dimarts, 1 d'abril del 2008

Les dones se senten molt fortes.

Entrevista: Alain Touraine El sociòleg francès explica la transformació cultural a 'El món de les dones'

"La dona està canviant el món en silenci"

Ada Castells

Alain Touraine ha passat per Barcelona per parlar de les dones i el canvi cultural que protagonitzen
PERE VIRGILI

Alain Touraine (Hermanville-sur-mer, 1925) fa 48 anys que és director d'estudis de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales i el seu últim treball de camp l'ha portat a entrevistar una seixantena de dones i a organitzar tres sessions amb grups de debat. L'objectiu era escoltar què pensen les dones d'elles mateixes. Com que no és una pràctica gaire habitual, el resultat és sorprenent. Ha sigut traduït per Paidós amb el títol El món de les dones i, aquesta setmana, el mateix Touraine ha reunit totes les seves forces per presentar-lo a l'Institut Francès de Barcelona.

Apunta que socialment la dona es presenta sovint com una víctima, però que cap de les dones entrevistades, malgrat patir injustícies, es considerava com a tal. Per què?

Amb això no vull dir que les dones no siguin víctimes de la dominació masculina. No comparteixo la idea que hi ha una marxa lenta cap a la igualtat. Estic preocupat per la situació injusta. Les dones estan més mal pagades que els homes i encara pateixen violència, però, de tota manera, els estudis indiquen que aquestes dones no es dediquen a defensar-se, sinó que totes consideren que el més important és construir-se elles mateixes. Es concentren en la idea de ser dona, perquè aquesta és la seva gran obra i això ho fan a través de la seva sexualitat. No volen parlar de política ni de feminisme, no els interessa. En aquest sentit, les dones avancen cap a un canvi radical de referències que ens fa passar d'una visió del món a una concepció d'un mateix.

És el retorn al subjectivisme?

Es tracta de construir la pròpia personalitat i, si per això cal maquillar-se i comprar roba i fer gimnàstica, doncs es farà amb aquesta finalitat. Els homes es pensen que és per seduir-los, però és per agradar-se elles mateixes. L'home es fa home a través de la feina, de la guerra, de la responsabilitat; la dona viu una relació més profunda amb ella mateixa, és a dir, amb les forces de la vida i de la mort amb què un es confronta quan s'encara amb el seu ésser.

¿Els homes ja no són l'objectiu final de les dones?

Les dones entrevistades van dir que la seva meta era construir-se a si mateixes. Deien que una relació amb un home podia ser molt positiva, però mai van acceptar la idea que la relació amb l'home fos la seva meta final. L'home és un instrument perquè les dones mantinguin una bona relació amb elles mateixes.

¿Som davant d'una transformació cultural?

El sistema de la dominació fèrria ha desaparegut, perquè no té capacitat de renovar-se. Tothom se sent malament i hi ha tendència a pensar que el món no tornarà a tenir un gran principi d'acció. Tot es reduirà a menjar icecream. Estem buscant nous equilibris, però només els trobarem si recuperem la idea de subjecte. Hi ha una sola cosa que pot canviar el món i, precisament, és crear un món no polaritzat amb igualtat i diferència a la vegada. Aquesta resposta lliga amb el moviment ecològic. Els homes han construït un món de conquesta i en el moment actual es tracta d'eliminar aquesta dimensió i donar a les dones la capacitat de proposar una cultura que tingui com a objectiu principal la recomposició d'un mateix.

¿Les dones tenen més capacitat de reconstrucció que els homes?

La dona té una consciència clara de la necessitat moral de créixer com a individu, per això es planteja estar bé amb ella mateixa. No és que les dones s'hagin d'esforçar per arribar al nivell dels homes, sinó que han de convèncer els homes perquè abandonin el somni de dominació del món que prové del segle XVII, perquè així no anem enlloc. Les dones se senten molt fortes. La seva és una transformació silenciosa, sense agressivitat.

Al llibre també explica que les dones estan més acostumades a l'ambivalència.

Cada cop hi ha més conductes ambivalents i les tries radicals es descarten. Quan hi ha dues pràctiques considerades incompatibles, per exemple, a l'hora de triar la feina o la vida personal i la família, tot es compagina i això suposa una transformació cultural profunda que s'ha d'estudiar. Les dones saben que, si no aposten fort per una carta, no tindran èxit en cap terreny, però això no les preocupa, perquè el canvi profund és que el més important no és triomfar en el món, sinó en les nostres vides, per a nosaltres mateixos.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 40. Dimecres, 21 de maig del 2008

El sexe i el Maig del 68

Francesc Puigpelat / puigpelat@lamanyana.cat

De les revolucions del Maig del 68 a París, n'hi ha una que m'interessa: la sexual. Va ser una revolució positiva? Sí i no. Jo diria que es basava en dues premisses. 1. Les dones patien d'una sexualitat reprimida i incompleta, que seria més plena un cop alliberada dels tabús burgesos. 2. Després de trencar amb els tabús, les dones gaudirien d'una sexualitat tan potent com la dels homes.

Ara bé: són certes? La número 1, sí: ningú no dubta que les joves d'avui viuen la seva sexualitat de manera més lliure i plena que les de fa 40 anys. La número 2, però, s'ha demostrat falsa, encara que hi hagi dones que (des de prejudicis ideològics) intentin negar-ho. El mite feminista segons el qual les dones tenen el mateix impuls sexual que els homes ha estat un miratge que ha generat molta frustració i encara no s'ha trencat del tot. Presoneres dels esquemes del Maig del 68, moltes dones consideren que, si no es venen elles mateixes com a bombes sexuals, se les titllarà de reprimides.

Sort de la ciència, que ha desmentit aquest prejudici. Louann Brizendine, a El cervell femení, ho explica: "En el cervell masculí, els centres relacionats amb el sexe són el doble de grans que les estructures corresponents al cervell femení [...]. Els homes tenen un aeroport com l'O'Hare de Chicago per processar les idees sexuals, mentre que les dones només tenen l'aeròdrom del costat, on aterren avions petits i particulars. Això explica per què el 85% d'homes de 20 a 35 anys pensa en sexe un munt de cops al dia, mentre que les dones només hi pensen un cop, com a màxim".

La ciència del cervell ho diu: que les dones tinguin menys desig sexual que els homes no és una anomalia causada per la moral burgesa, sinó una realitat fisiològica. Així, arribem a una paradoxa: que la revolució sexual del 68, malgrat la seva aparença feminista, va ser profundament masclista. En dos sentits. Primer, que partia del prejudici que la salut sexual òptima era la masculina, i que la femenina no estaria "curada" fins que es tornés com la masculina. L'escriptora Laura Freixes ho conta així: "Si t'hi negaves, t'etzibaven un «tia, tu no estàs alliberada», i acabaves al llit amb tots. El model que vam seguir era el masculí, el de la promiscuïtat".

Segon sentit en què el Maig del 68 va ser masclista: que la "revolució sexual" va servir d'excusa perquè els homes assolissin el seu objectiu (inamovible del Paleolític ençà) de follar més, amb la novetat d'afegir a les clàssiques tàctiques donjoanesques els arguments intel·lectuals basats en Marx o en Freud. Fa uns dies, llegia unes declaracions de Jaume Sisa que, comentant la cançó Aquest any follarem com folls, explicava: "Hi pensem cent vegades, en parlem deu i el practiquem una". Un bon epigrama, però que no val per a la humanitat en general (que seria la teoria del Maig del 68). Per a la meitat masculina de la humanitat, l'epigrama és inapel·lable. Ara: generalitzar-lo a la meitat femenina és un prejudici masclista i absurd.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Diumenge, 4 de maig del 2008

"Quan el sexe és bo, només importa el 5% restant"

Sylvia de Béjar Periodista especialitzada en salut i psicologia

Ada Castells

JOSEP LOSADA

En la nostra societat ens trobem el sexe fins a la sopa: encara cal fer-ne llibres?

Sí, perquè hi ha moltes falses creences que continuen com a veritats. Precisament perquè vivim en un món molt sexual, hem d'estar molt ben informats.

Doncs juguem al joc de trencar falses creences: «A les dones no ens agrada tant el sexe com als homes».

Se'ns ha educat així. Des de petites tenim una percepció diferent dels nostres genitals. A ells se'ls permet que es familiaritzin amb els seus penis, fins i tot li posen un nom. A elles se'ls diu que no és fi que es toquin i tot es redueix a "allò d'allà baix".

«Els homes prefereixen dones dòcils».

Depèn de si són insegurs, aleshores portaran malament estar amb dones en igualtat de condicions. El paper de la dona en un segon pla s'ha perpetuat durant milers d'anys i els canvis tot just són de trenta, quaranta anys.

Però sembla que no són canvis definitius. S'ha fet marxa enrere.

Sí, el sexe s'ha convertit en una cosa pornogràfica relacionada amb la quantitat, amb la morbositat, amb l'espectacularitat, i això ens fa anar enrere. De vegades penso que hauríem de tornar a l'espelma. S'ha perdut la gràcia del misteri i el pessigolleig. El sexe oral en nenes de 14 anys és el més habitual. Passen del primer petó al llit.

Es perpetua el segon pla de la dona?

Sí, el noi actiu sexualment segueix sent el master de l'univers i la noia, la puta i la fàcil. Si una noia és sexualment activa pot perdre l'estima i el respecte dels seus amics.

Per tant, tot i la llibertat sexual, les desigualtats perduren.

Sí, perquè els pares no volen adonar-se de què està passant. S'ha de parlar i formar els nens no només perquè es protegeixin de la sida o de l'embaràs, sinó perquè tinguin bon sexe. D'això dependrà en gran part la seva autoestima. Igual que aprens un idioma o aprens a cuinar, amb el sexe també hi ha un procés d'aprenentatge. S'ha d'educar els fills tenint també present el plaer sexual.

Tornem al joc de trencar tòpics: «Hi ha dones clitorianes i dones vaginals»

Això és una bestiesa. L'òrgan sexual per excel·lència de la dona és el clítoris, però això no vol dir que la dona pugui sentir orgasmes també a la vagina. El que passa és que es pensa que n'hi ha prou amb un penis per arribar a l'orgasme i això és el que no és cert. Si no hi ha estimulació clitoriana no hi ha orgasme.

Per tant, estem anatòmicament mal fets?

Hi ha postures en què la cosa funciona millor, però tampoc se li ha de donar tanta importància a tot això d'arribar alhora a l'orgasme, tal com es veu a les pel·lícules. Això és ficció. Fer sexe és com fer una amanida: hi pots posar moltes coses. No hi hauria d'haver un model ni un manual a seguir. L'única premissa és donar-te permís per disfrutar.

Seguim: «Les dones envegem els penis dels homes»

Aquest tòpic no l'he entès mai. La dona té una capacitat de plaer tan gran que no ha d'envejar res. Probablement totes les dones són multiorgàsmiques: només cal que se segueixin estimulant, però n'hi ha que ja queden prou satisfetes i no els cal continuar. No es tracta de fer cap cursa.

«A les dones ens complauen més les flors i les paraules boniques que el sexe en si»

No hi estic d'acord: un bon clau et fa sentir molt viva, què punyetes.

«Una parella només funciona quan hi ha bon sexe»

Hi ha una frase que en certa manera és certa: quan el sexe és bo, només importa el 5% restant; quan és dolent, el 95% de les altres coses han d'anar bé. El cas és que la falta de desig pot amagar problemes de relació. En les dones això és bastant comú. Hi ha homes que es queixen que les seves dones mai no en tenen ganes, però jo els demano: tu com et portes amb ella? Hi ha molt de cabreig als dormitoris. Si els homes sabessin fins a quin punt és important que ajudin a casa per obtenir sexe, rentarien més els plats.

«Hem de tenir cossos deu per agradar als homes»

No: tu et veus tots els defectes; ells, no. Val més la capacitat de seducció que un bon físic.

«És impossible mantenir la passió amb la parella de sempre»

El sexe és desig, misteri, prohibició... el que tens a casa és la crua realitat. Si tu vols que perduri el desig, l'has de treballar per no caure en la rutina, això vol dir ser atrevit i donar espai a les teves fantasies. No tot es limita a canviar de postura. Potser el que voldries tu, també agradaria a l'altre i no t'atreveixes a dir-li-ho. Per això s'han posat tant de moda els clubs d'intercanvi i les joguines sexuals. Les parelles proven coses noves.

No és també un símptoma més de consumisme?

Està bé provar joguines sexuals però no són el súmmum. Tampoc ho és el sexe tàntric, que ara s'ha posat de moda. Tot això pot estar bé o no. El cas es permetre't obrir moltes portes.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Divendres, 2 de maig del 2008

Múscul-man i els calçotets

Ramon Solsona

Em diuen que cada vegada hi ha més homes que es fan posar silicona per tenir una aparença musculada. Ara m'explico per què veig tants Misters Proper pel carrer, homes amb samarreta de màniga curta arrapada que els marca el paquet pectoral, homes d'espatlles embotornades i de bíceps com cuixes. Caminen amb els braços separats en forma de nansa perquè la inflor no permet que els colzes els toquin el cos. La pega és que ens falta la prova del cotó fluix per saber quanta fibra és autèntica i quantes pròtesis de silicona hi ha.

Jo vull ser com ells. Això ho tinc clar. Però he triat una tercera via per esdevenir un múscul-man. Res de cirurgia estètica, res de gimnàs i res del més que sospitós pinso anabolitzant. Vaig veure la llum a la secció de roba interior d'uns grans magatzems. Les catorze marques de calçotets que s'hi exposen tenen a cada capsa fotografies d'homes musculats. Totes, sense cap excepció. En unes es veu el tors sencer i la cara de l'individu, d'altres només mostren els baixos i l'abdomen, amb la preceptiva rajola de xocolata ben marcada. Aquest és un tret comú: a tots els usuaris de calçotets se'ls pot comptar i identificar els músculs abdominals.

Abans no era així. Els embolcalls de roba interior contenien informació del model, el color i la talla, però, en conjunt, no eren un àlbum de cromos gai. Tot canvia, com vam comprovar en la mort recent de Charlton Heston. Va ser un pioner del body-building, però ell era actor i no un culturista de concurs. Després va venir Arnold Schwarzenegger i tot es va capgirar. Ara, si no tens unes espatlles de metre i mig, uns pits de talla XXL i una rajola de xocolata a la tassa, no ets ningú. Jo vaig provant marques de calçotets, però de moment no em fan efecte.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Dissabte, 5 de juliol del 2008

"Les feministes ni portem bigoti ni odiem els homes"

Gemma Lienas Escriptora

Mar Jiménez

CRISTINA CALDERER

És inconformista?

Ho sóc amb allò que em provoca incomoditat. Amb totes les injustícies socials...

Quines?

Intento lluitar pels drets dels que s'han quedat a la perifèria del poder: homosexuals, dones, gent d'altres ètnies, etc.

Vostè diu que la societat patriarcal és vigent...

La nostra societat continua sent patriarcal. Evidentment, hi ha hagut canvis notables, però la mentalitat continua sent patriarcal...

Posi'm exemples...

Patriarcal vol dir que el masculí es considera millor; i el femení, subordinat. Només cal obrir un diari per veure qui domina el món.

L'Església és patriarcal?

Clarament. No entenc com no fan un replantejament... Perden clients a marxes forçades.

La família, en canvi, ha evolucionat.

És una de les institucions que més està canviant. L'aparició de nous tipus de família i el fet que les dones treballin i rebin diners està debilitant la família patriarcal.

El debilitament de la família patriarcal coincideix amb la disminució de la taxa de natalitat...

Les dones haurien de tenir la llibertat de decidir si volen tenir fills... Per mi la maternitat ha estat tan important com totes les altres coses que he fet a la meva vida.

Aquesta llibertat no existeix, a vegades es planteja el dilema o fills o feina...

Si una noia renuncia a la seva vida laboral durant uns anys, després no s'hi podrà reenganxar. La independència econòmica és l'únic puntal per tenir una relació d'igual a igual amb la parella. Però és veritat que ens falten possibilitats de conciliar. El món del treball és un món pensat des d'una mirada androcèntrica, que no té en compte la vida familiar...

És favorable a la discriminació positiva?

Quan m'ho pregunten sempre responc que estic en contra de la discriminació positiva. I ho dic perquè si et fixes en els alcaldes espanyols, en els rectors universitaris, en els directius de les empreses de l'Íbex-35, tot són homes. Hi ha hagut una discriminació positiva a favor dels homes terrible durant segles! Per la qual cosa ara no ens queda altre remei que, durant un temps, fer discriminació positiva a favor de les dones.

Alguns intel·lectuals sentencien que la igualtat ja s'ha assolit...

A la universitat hi ha més dones que nois; les noies treuen millors notes a primària, a secundària, a batxillerat; ara bé, després, el mercat laboral no absorbeix les dones com ho fa amb els homes. Les dones universitàries tenen més dificultats per entrar al món laboral. L'atur de les dones universitàries triplica el masculí! No hi ha igualtat.

També hi ha dones que reneguen de dir-se feministes...

El feminisme ha estat molt vilipendiat. Al sistema, que és el patriarcat, no li interessa el feminisme. Per això s'ha volgut estendre la idea que les feministes som senyores masculines, amb bigoti, malcarades, que odiem els homes... Les feministes el que volem és igualtat, que homes i dones tinguem els mateixos drets i els mateixos deures.

Vostè també escriu sobre prostitució. A Vull ser puta s'oposa a la legalització de la prostitució. Per què?

És un problema de gènere. El 90% de persones que es prostitueixen són dones, el 3% són homes i el 7% són transsexuals. En canvi, un percentatge aclaparador de proxenetes i clients són homes. Això parteix de la idea patriarcal d'una dona per a cada un, i d'unes quantes a repartir entre tots. Legalitzar no donarà drets a les prostitutes. Als països on s'ha legalitzat, els drets de les dones prostitutes no han millorat, al revés.

Holanda?

A Holanda s'estan fent enrere! D'ençà de la legalització, la prostitució, inclosa la infantil, ha augmentat vertiginosament. La indústria sexual no s'ha pogut controlar.

A Catalunya la consellera Tura volia impulsar la legalització...

Què vol dir legalitzar? Convertir la prostitució en una feina normal? El proxenetisme està prohibit. Les dones que es dediquin a la prostitució només ho podrien fer per compte propi. Emetran factures als clients? A més, una majoria de les prostitutes ho fan forçades...

L'alternativa seria la reinserció, complicat...

Moltes dones volen deixar la prostitució... Calen diners per atendre-les.I calen campanyes per conscienciar els homes que van amb prostitutes. Ells creen el problema!

La veritable igualtat de gèneres és a prop?

Hi ha una sèrie de factors que la fan imparable. La formació n'és un.

La formació assegura la independència?

En part. També l'assegura el poder tenir calés.Per això, quan tens una criatura, no pots perdre la independència econòmica. I a això s'hi ha d'afegir internet, que permet conèixer el que fan les dones d'altres llocs del món, i això ajuda a fer caure la bena dels ulls.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Dimarts, 15 de juliol del 2008

Que en som, d'idiotes...

Mar Jiménez / marjimenezcarrete.blogspot.com

Mira que en som, d'idiotes. Conversa de dimecres al matí al Ra de la plaça Gardunya amb una amiga, centrada en els seus esforços per aprimar-se. Se'n va quinze dies a la Costa Brava amb la parella, i esclava com és de l'operació biquini, s'ha proposat perdre en una setmana els quilos que ha guanyat a l'hivern. Set. Impossible. Almenys el company d'aquesta noia, agraciat com ella, també es pren seriosament l'aspecte físic. L'esforç estètic és compartit. Tanmateix, és norma habitual contemplar com noietes amb la vestimenta mil·limetrada fins a l'últim detall, víctimes de tedioses sessions d'UVA, d'estretors forçades, acompanyen nois engalanats amb drapots. Ara bé, el súmmum, el contrast inversemblant el podeu trobar, habitualment, en zona sobre-Diagonal. Dones operades fins a l'extrem, còpies cares de la Gemma Cuervo, assídues malaltisses del DiR (Diagonal, és clar), agafades del bracet, o de la maneta, d'esguerros de sexe mascle. Homes que no poden dissimular la seva pitrera talla 85 (conseqüència de greixos mal ubicats) amb l'amplor del seu polo Ralph Lauren rosa llampant. Noies tenyidíssimes de ros, enganxades als reflexos des de ben joves, acompanyant nois de vint-i-pocs que fa força anys que no recorden què és una cabellera espessa. Si bé la dictadura estètica ja comença a fer forat entre els homes (les operacions i depilacions estan deixant de ser exclusiva de les fèmines), és astorador contemplar com elles pateixen davant el mirall, mentre ells, ufanosos, es permeten el luxe de calçar-se mocassins sense mitjons. Tants anys de lluita no eviten que algunes segueixin modelant-se al gust del mascle. Si ho fessin per elles mateixes...

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 58. Divendres, 1 d'agost del 2008

El repte: canviar actituds

Ana Alba

Dones pakistaneses carreguen gerros plens d’aigua
AFP

"No hi ha cap societat on les dones disposin de les mateixes oportunitats que els homes. Aquesta condició desigual causa considerables discrepàncies entre la gran contribució de les dones al desenvolupament humà i la seva petita participació en els beneficis". L'Informe sobre Desenvolupament Humà elaborat pel Programa de l'ONU per al Desenvolupament (PNUD) el 1995 ho deixava ben clar: l'esquerda entre les condicions de vida, feina i accés al poder de dones i homes és enorme. I tretze anys després, malgrat que la situació ha avançat, la cita de l'informe és totalment vigent.

"Hi ha una divisió sexual del treball al món que persisteix com la divisió d'un món productiu masculí i un món privat femení", indica Ana Falu, directora regional del Fons de l'ONU per a la Dona (Unifem) per al Brasil i el Con Sud. "Encara hi ha molta resistència en les societats per canviar en aquest punt, ens enfrontem a la mentalitat de la gent, però els hem de fer entendre que no hi haurà societat democràtica si dones i homes no comparteixen la divisió sexual del treball de manera més equitativa", remarca Falu.

"Les dones han estat històricament en una situació d'exclusió o de submissió en un sistema patriarcal, de dominació masculina", remarca Sònia Tomàs, de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), que impulsa l'anomenada estratègia d'apoderament de les dones, terme que prové de l'anglès empowerment. "L'estratègia d'apoderament de les dones és un procés personal i col·lectiu pel qual desenvolupen les seves capacitats i autonomia per definir la seva pròpia agenda, interessos i necessitats".

Les dones han aconseguit importants avenços en el desenvolupament de capacitats, en l'accés a educació i salut, tot i que en algunes parts del planeta, especialment en països en desenvolupament, encara pateixen un índex d'analfabetisme molt més alt que els homes, les nenes deixen els estudis abans per la força i tenen menys accés al món laboral. En molts Estats, les dones no gaudeixen dels mateixos drets ni protecció legal que els homes.

Milers de dones al món pateixen casaments forçats, no tenen dret a divorciar-se, ni a ser partícips de les decisions de la seva família ni comunitat i no són presents a les institucions. "A l'Àfrica, les dones són un dels col·lectius que recull l'aigua, però després no poden decidir quin ús se'n fa, ho determinen unes assemblees" de la comunitat en què elles no estan representades.

I arreu del món, les oportunitats de les dones de participar en les esferes econòmiques i polítiques continuen sent molt limitades, tant als països en desenvolupament com als anomenats occidentals.

"El tema de la participació política de les dones segueix sent un desastre" -afirma Ana Falu. "Hem guanyat en legitimitat, en espais de govern, s'han aconseguit avenços en les institucions, s'han concretat programes d'igualtat d'oportunitats, però encara són limitats, hi ha pocs països de l'Amèrica Llatina que tinguin una institució de gènere i de prestigi, Brasil és l'excepció". Falu apunta que les dones llatinoamericanes participen poc en la presa de decisions i que el país que té millors indicadors en aquest sentit és l'Argentina, que va aprovar una llei de quota que establia un mínim d'un 30% de dones en els Parlaments. Falu destaca que l'Argentina i Xile tenen presidentes, Cristina Fernández i Michelle Bachelet, però assegura que el fet de ser dones els ha portat problemes en l'exercici de l'acció de govern.

Malgrat que a les dones se'ls barra el pas a les esferes de poder polític, sovint són les que s'impliquen més en la lluita pels drets humans o per obtenir millores, però aquest paper no sol ser reconegut.

La clau del canvi d'actituds i mentalitats, segons Falu, és l'educació. "Tot depèn de com eduquem els fills i les filles perquè entenguin que els rols no tenen sexe sinó que són responsabilitats socials o domèstiques" que han d'assumir homes o dones.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 33. Dimecres, 6 d'agost del 2008

Cada cop hi ha més homes casats amb dones més joves

Un total de 2.644 espanyols, un 0,6% dels que es van casar el 2006, ho van fer amb parelles vint anys més joves. En la immensa majoria dels casos, el 91,5%, el cònjuge més gran era l'home. Segons l'Institut Nacional d'Estadística, en els últims deu anys el nombre d'homes i dones que van casar-se amb parelles molt més joves s'ha duplicat. El 2006, de les 203.453 bodes heterosexuals celebrades, 2.420 homes van casar-se amb dones 20 anys més joves. Al revés ho van fer 224.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dilluns, 25 d'agost del 2008

Realitat o ficció

Estefania Carreño / estimatsn eurotics@gmail.com

He tingut un privilegi que moltes dones voldrien i que amb l'edat que tinc ja pensava que mai tindria, però les casualitats de vegades es fan esperar. No puc explicar com ha passat, és massa rocambolesc i increïble, però la qüestió és que durant quaranta-cinc minuts he pogut escoltar una conversa entre dos homes d'uns quaranta anys, sense que ells sospitessin que algú els escoltava.

He de puntualitzar que no era una conversa secreta per què no s'amagaven, i parlaven amb la tranquil·litat de creure que allà no hi havia ningú més. Quan ens sentim segurs, sense la possibilitat de ser jutjats i estem amb la companyia d'un amic íntim som capaços de deixar anar la nostra veritat, o em plantejo si també la nostra imaginació. Podrien haver parlat de política, de la feina, de la família, dels fills, de futbol o de la crisi, però no, parlaven de dones.

Aquesta és la conversa que totes les dones voldríem sentir, en el fons totes tenim la curiositat de conèixer l'altre des del seu terreny, de veritat, sense censures. Si he de ser sincera, esperava que la cosa anés més o menys així, però també he descobert altres coses, la més important és la pressió que s'exerceixen els homes entre ells. Vaig poder intuir que eren dos homes solters, un d'ells en busca de la dona de la seva vida i l'altre segur d'haver-la trobat. Això sí, van deixar molt clar que en els comentaris que feien no estaven incloses les germanes i mares dels individus en qüestió, o sigui, que les que tenim germans homes estem salvades almenys per la facció masculina de la nostra família.

Faig un petit resum de les seves conclusions: estan segurs que les dones són tant promíscues com els homes, argument que utilitzen per estar tranquils quan ells ho són. Els preocupa la mida del seu penis més que a nosaltres i diuen amb contundència que mentim sobre el tema.

S'expliquen fins a l'últim detall de les últimes relacions sexuals que han mantingut o inventat i ridiculitzen les dones que no han arribat a les expectatives que ells han marcat, encara que són ells qui potser no les han acomplert, però, esclar, això ni s'ho plantegen. Al final resulta que l'experiència no serveix per aconseguir sentir-se bé amb un mateix per què sempre depenem de l'opinió dels altres, homes o dones, i la seguretat en un mateix sembla un pes que hem d'anar confirmant periòdicament amb els nostres iguals. Sembla que és molt més fàcil dubtar del altres que de nosaltres mateixos.