Realitat o ficció

Estefania Carreño / estimatsn eurotics@gmail.com

He tingut un privilegi que moltes dones voldrien i que amb l'edat que tinc ja pensava que mai tindria, però les casualitats de vegades es fan esperar. No puc explicar com ha passat, és massa rocambolesc i increïble, però la qüestió és que durant quaranta-cinc minuts he pogut escoltar una conversa entre dos homes d'uns quaranta anys, sense que ells sospitessin que algú els escoltava.

He de puntualitzar que no era una conversa secreta per què no s'amagaven, i parlaven amb la tranquil·litat de creure que allà no hi havia ningú més. Quan ens sentim segurs, sense la possibilitat de ser jutjats i estem amb la companyia d'un amic íntim som capaços de deixar anar la nostra veritat, o em plantejo si també la nostra imaginació. Podrien haver parlat de política, de la feina, de la família, dels fills, de futbol o de la crisi, però no, parlaven de dones.

Aquesta és la conversa que totes les dones voldríem sentir, en el fons totes tenim la curiositat de conèixer l'altre des del seu terreny, de veritat, sense censures. Si he de ser sincera, esperava que la cosa anés més o menys així, però també he descobert altres coses, la més important és la pressió que s'exerceixen els homes entre ells. Vaig poder intuir que eren dos homes solters, un d'ells en busca de la dona de la seva vida i l'altre segur d'haver-la trobat. Això sí, van deixar molt clar que en els comentaris que feien no estaven incloses les germanes i mares dels individus en qüestió, o sigui, que les que tenim germans homes estem salvades almenys per la facció masculina de la nostra família.

Faig un petit resum de les seves conclusions: estan segurs que les dones són tant promíscues com els homes, argument que utilitzen per estar tranquils quan ells ho són. Els preocupa la mida del seu penis més que a nosaltres i diuen amb contundència que mentim sobre el tema.

S'expliquen fins a l'últim detall de les últimes relacions sexuals que han mantingut o inventat i ridiculitzen les dones que no han arribat a les expectatives que ells han marcat, encara que són ells qui potser no les han acomplert, però, esclar, això ni s'ho plantegen. Al final resulta que l'experiència no serveix per aconseguir sentir-se bé amb un mateix per què sempre depenem de l'opinió dels altres, homes o dones, i la seguretat en un mateix sembla un pes que hem d'anar confirmant periòdicament amb els nostres iguals. Sembla que és molt més fàcil dubtar del altres que de nosaltres mateixos.