Andrisme i feminisme masclista

SEMBLA QUE ELS HOMES NO TENIM DEFENSA POSSIBLE

A favor de l'andrisme

Jordi Coca / Escriptor

JORDI SÀBAT

Les dones occidentals van aconseguir al llarg del segle XX dur a terme una de les revolucions més completes i radicals de què tenim coneixement. El mèrit és seu; però, tot i el que diuen les feministes radicals, la seva causa ha comptat amb el suport de molts homes. Naturalment també hi ha mascles que s'hi han oposat; potser ho han fet per por, per mandra, per incomprensió del problema o senzillament per defensar els seus privilegis. En tot cas ara ja és un lloc comú dir que l'home actual està desorientat en relació a la dona i que no sap què fer. Hi estic d'acord, i en part em sembla que és així per una problema de terminologia.

DE FET, ELS HOMES ENS HEM QUEDAT sense una paraula que expressés la defensa lícita dels nostres drets. El feminisme era i és un terme, una actitud i una batalla positiva. En canvi el masclisme ha quedat amb justícia associat a la violència, l'arbitrarietat i la incultura. Però em sembla que ni les feministes més radicals no gosarien dir que tots els homes són i han estat sempre violents, injustos, arbitraris i incultes. Si realment només hem estat això, i a més hem dominat el món fins fa quatre dies de manera completa i abusiva, tal com diuen elles -la política, les arts, les ciències, tot...-, no sé veure com ha estat possible res de positiu.

EL MÓN HA CANVIAT, el segle XX ens ha fet diferents i, en les sotragades, balanceigs i tensions lògiques de qualsevol canvi, una de les parts ha perdut o s'ha quedat sense un mot que la descrigui en positiu. Jo proposo que ara parlem d'andrisme per referir-nos als homes i als nostres drets. I, naturalment, proposo també que ho fem sense cap reserva i pensant que hi ha molt camí comú per recórrer.

NO SERVEIX DE GAIRE VEURE LA LLIBERTAT com si fos un territori disputable més que no pas un dret general, ni pensar que les victòries d'unes han d'anar en detriment dels altres: recordi's, per exemple, tots els temes relacionats amb els divorcis que massa sovint han situat els exmarits, i tanmateix pares, en l'extrema indefensió i en situacions econòmiques i afectives injustes. Després, des que es va orquestrar l'anomenada llei de violència de gènere, sembla evident que els homes no tenim defensa possible. Quan algunes veus autoritzades han qüestionat la constitucionalitat i l'eficàcia d'aquesta llei -recordi's l'actitud ponderada i seriosa de la senyora Maria Sanahuja, jutge degana de Barcelona i membre de Jutges per la Democràcia-, han hagut de suportar una autèntica allau de manifestacions contràries i sempre menys rigoroses i documentades que la seva. Però ara els fets ja són inqüestionables: el problema de la dita violència de gènere s'ha explicat malament, s'ha convertit en un espectacle perillós a les televisions, s'ha banalitzat tot generant un brutal efecte contagi i abusos en forma de falses denúncies i sentències dubtoses. Des de la política, per exemple, s'ha parlat més que no pas s'ha fet, i s'ha aconseguit convertint aquest tema en la tapadora d'altres tensions que finalment comencen a aflorar, com és per exemple la violència masculina i femenina contra els infants.

TOT AIXÒ S'HA PRODUÏT A PARTIR DE LA IDEA, errònia, que ser home suposa una culpabilitat primigènia. És com una màcula, com un pecat original de què no som responsables i que tanmateix hem d'expiar. Des d'aquest esperit es proposen sentències i càstigs exemplars, gairebé tribals i que estan lluny de l'Estat de dret on tothom ha de ser igual davant de la llei. De fet, ha passat un cosa humanament comprensible: algunes dones que lluitaven legítimament pels seus drets han arribat a creure que aquests no tenen límits i que a elles tot els està permès. Després, des de la política i els mitjans de comunicació, s'ha instrumentalitzat aquest tema i, a la recerca de vots i d'índex d'audiència elevats, s'ha caigut en l'excés.

PERÒ EL PROBLEMA REAL ÉS PREVI a la primera llei de divorci i a l'actual llei de violència de gènere. El problema és que els homes havíem de callar, perquè no teníem ni un mot que aglutinés una cosa equivalent al feminisme. L'andrisme hauria de permetre dir aquestes coses, hauria de permetre parlar dels drets de la paternitat, hauria de permetre dibuixar una societat amb lleis que no es basin en el gènere, formada d'homes i dones iguals, disposats a parlar-nos de tu a tu, i que bandegés el feminisme masclista, que també n'hi ha, com per exemple quan es proposa la castració com a dialèctica.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Dimecres, 5 de desembre del 2007