Dones, homes i dies

CAP A UNA SOCIETAT MÉS JUSTA AMB IGUALTAT DE DRETS

Miquel de Palol / Escriptor

ANTHONY GARNER

La invasió acústica ha arribat a un punt en què l'efecte no és l'atabalament, sinó l'anestèsia. Tot ha estat dit ja tantes vegades que no hi fa res que torni a ser dit o que no es digui mai més, ja no sap ningú qui ho va dir per primer cop -vet aquí un efecte del temps esquarterat: segurament no hi ha hagut una primera vegada- i, cosa que és encara pitjor, la propietat de les coses dites ha perdut tota la importància, fins al punt que no la reclama ningú.

UN AFER QUE DE FORMA FLUCTUANT entra i surt de discussions públiques més o menys enceses és el referent als canvis d'equilibri entre els dos grans blocs de la població mundial, o sigui les dones i els homes, qüestió per cert abundantíssima d'aspectes, riquíssima d'elements i francament inabastable de matisos, cosa que no impedeix al primer que arriba -o la primera- de liquidar-la amb qualsevol sentència pretesament brillant que li passa pel cap.

HI HA, PERÒ, UNA REALITAT GENERAL que, malgrat la seva obvietat, convé no deixar de posar com a base de qualsevol altra consideració: en els últims cent anys, les dones han sortit de la condició de ciutadans de segona i han accedit a la igualtat de drets jurídics, civils i laborals. D'aquest tronc en surten, ja en primera instància, una plèiade de ramificacions: aquesta realitat teòrica, es compleix del tot i fins a les últimes conseqüències? En termes radicals, la resposta és no: depèn de l'àmbit, depèn de circumstàncies personals, depèn del país. En més d'una regió de la Terra, per a les dones no ha canviat res des del neolític; en d'altres, des de l'Edat Mitjana; en d'altres -cada cop més pròxims- des del segle XIX.

ÉS D'IL·LUSOS PENSAR QUE UNA COSA QUE no s'ha mogut al llarg de segles es pot capgirar sense que apareguin conflictes, malentesos, tensions, retrocessos, traumes dels uns i dels altres. No és aquest el lloc per exposar grans tesis de fons, ni per descomptat aquest l'articulista té recursos per fer-ho, però sí per detectar algun fenomen curiós.

LA QÜESTIÓ DE LES QUOTES, PER EXEMPLE. ¿Va realment a favor de les dones? Un es troba empreses en què les dones no són el 25%, ni el 50, ni el 75. Són el 100%. De vegades, depèn l'empresa a què es dediqui, l'excepció és el camàlic. I com a inèrcia de la discriminació positiva, és natural que no reclami ningú quotes i paritats per als mascles, sinó que el fet es presenti com un èxit del sistema. Ha d'arribar aquí, la igualtat? La quota desmereix el mèrit.

HI HA MÉS DETALLS DISCUTIBLES. En tertúlies privades, i també en alguna de televisada, he sentit senyores cultes, intel·ligents i poc sospitoses de primarietats viscerals, fent afirmacions curioses, de l'ordre de "les dones són més intel·ligents que els homes", o bé "els homes són uns inútils incapaços de desempallegar-se sols". I, encara, parlant d'un determinat individu, la senyora afegir a la qüestió en debat sense tallar-se: "Està boníssim, a mi no em faria res..." Les generalitzacions es poden remetre a les estadístiques, i aquí hi ha de tot, i en tot cas sempre trobarem un home estúpid i una dona llesta, i una dona estúpida i un home llest. La llibertat d'expressió està molt bé, però què passaria si això mateix ho digués en públic -o en privat- un home de les dones, d'una dona? No és difícil d'imaginar: masclista, ignorant, primari del XIX, etcètera.

HI HA TAMBÉ FENÒMENS CURIOSOS associats a costums. Fumar, per exemple. No sé com estan ara mateix les estadístiques -fa uns anys els diferencials eren molt clars-, però es veuen més dones fumant que no pas homes. ¿És un signe de llibertat i de progrés, o al contrari, un indicatiu d'antigor? El tabac no desapareixerà, i té en contra un factor addictiu que fa difícil incorporar-lo a la vida social en termes ponderables: el que fuma, fuma i no pot deixar de fumar, i el que no fuma no fuma. Els fumadors ocasionals són l'excepció. Però la tendència, d'origen sanitari però en part també estètic i de comoditat, és retirar el tabac de la vida pública general i dur-lo a espais específics. Com encaixa això en l'exitós esforç de les dones per sortir dels guetos?

HI HA DUES GRANS VISIONS. PER UNA, els homes continuen essent el motor del progrés, i les dones van a remolc i al darrere: cauen en tics primaris de comportament social -i de pensament- quan els homes ja els han abandonat, fumen quan els homes ja no fumen, etcètera. Una altra diu que tals termes no són sinó residus poc significatius de la manera antiga de veure el món i de gestionar la realitat, i que la presència cada cop més important de les dones en tots els àmbits de la vida pública és l'esca d'una societat nova, més justa i millor. Una visió presenta les dones com els vells de la societat, l'altra com els joves, com el progrés, com el signe diferenciador del futur. ¿És veritablement o una cosa o l'altra, o tan sols hem contemplat els dos extrems de la campana de Gauss?

UNA ÚLTIMA COSA, PER ABASTAR UNA DIMENSIÓ més diguem-ne personal. Tot això pot desfermar algunes ires a sobre meu (tant de bo, ens cal debat). No em preocupa que m'estomaquin; a aquestes altures, un ja té prou pell d'elefant. Em preocupa, tot i que no m'atura, la possibilitat d'equivocar-me.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dimarts, 19 de febrer del 2008